Els finals

La festa de Cap d'Any, tot i que sempre l’he passada ben acompanyada, em provoca sempre una certa inquietud. Com que fa dècades que fem la festa a casa, no puc atribuir aquest neguit al que passa a l’exterior, aquesta mena de barreja absurda i xarona de vestits de lluentons comprats al Temu, excés d’alcohol, espantavelles, menús de preus desorbitats i programes de televisió que no saps quin triar.

El desassossec que m’aclapara la nit de Cap d’Any és íntim i té a veure amb la basarda que em fan els finals. Com més va, més por em fan. Quan et fas gran, allò que deia Antònia Font que la vida és un lloc ple de finals es fa cada cop més evident.

Els finals més terribles i desestabilitzadors, esclar, són les morts de les persones que estimes, fins i tot les dels coneguts de la teva edat o més joves, i de vegades fins i tot la dramàtica mort que t’expliquen d’una persona que ni tan sols coneixes. Cada mort és un final, un cop dur que et recorda que la vida és fràgil.

Però també s’acaben les feines que t’agradaven, o la novel·la que fa un any i mig que escrius, o una amistat que donaves per eterna. El final sempre t’espera, com una amenaça certa, mentre estàs escoltant una cançó bonica o veient una pel·lícula que t’emociona o quan llegeixes un llibre que saps que et quedarà a dins.

Diria que en la ficció hi ha més finals feliços que a la vida (diria, però no n’estic segura, perquè els happy end no estan ben considerats, sobretot en la literatura). Tot i així, quan al teatre o al cinema o als llibres l’autor té la gosadia d’imaginar un final feliç, mai no ho és del tot. Els espectadors o lectors sempre tenim el dret de plantejar-nos: sí, la història s’acaba bé, però què passarà demà? Aconseguiran les millors històries d’amor sobreviure a la convivència?

S’acaben les festes, els estius, les nevades, els banys de mar, les postes de sol, els bons àpats, les converses agradables, les nits a la fresca i les riallades espontànies. S’acaben els dies que has viscut amb alegria, les setmanes que has treballat bé i amb ganes, els mesos que has vist néixer un fill o has fet el viatge que sempre somiaves.

I els anys també s’acaben, i cada vegada més de pressa. I, per si no havies viscut prou estressada, pretenen que l’acabis en tensió per empassar-te dotze grans de raïm al ritme de les campanades. I no t’has d’ennuegar i, si ho aconsegueixes, de seguida has d’estar a punt per felicitar el nou any a tothom.

Cada vegada estic més convençuda que tot aquest muntatge —les campanades, el raïm, els brindis i els petons— forma part d’una maniobra de distracció per no pensar en l’any que s’acaba —en tot allò que ens ha quedat pendent, en el que hem perdut o guanyat, en els problemes que no se solucionaran amb el canvi d’any com per encanteri— o potser per no pensar en l’any que tenim al davant i que exigirà de nosaltres tant o més que l’anterior.

Sigui com sigui, amb desassossec incorporat, disposem-nos a acomiadar-nos d’aquest 2025 tan estrany, fins i tot hostil, i rebem amb els braços oberts aquest 2026 que ara, durant unes hores, podem imaginar tranquil i divertit i solidari i millor.