Finançament: la partida segueix

Recentment vàrem conèixer l’acord assolit entre ERC i el govern espanyol sobre el tema sempre controvertit del finançament. D’entrada resulta molt rellevant fer notar que es tracta d’un pacte entre un sol partit i el govern de Pedro Sánchez. Tenint en compte que aquest partit, ERC, només té set diputats a Madrid, la primera conclusió de tot plegat apareix com a força evident: si altres partits no s’hi sumen, l’acord quedarà en paper mullat. Partint de la base que ni el PP ni Vox s’hi afegiran, la partida queda oberta a altres formacions polítiques, fonamentalment totes aquelles que varen fer possible el govern del president Sánchez.

La valoració d’un acord es pot fer des de dues òptiques diferents: la primera consisteix a saber si es millora la situació actual, si suposa un avenç. La segona passa per escatir si l’acord cobreix les expectatives que s’havien fixat o els compromisos que s’havien contret.

Si ens centrem en la primera òptica, l’acord que coneixem comporta un pas endavant respecte de la situació actual, que, recordem-ho, deriva d’un pacte fet pel segon govern tripartit de Catalunya l’any 2009 amb el govern de Rodríguez Zapatero. D’això fa disset anys. Aquell pacte es va presentar com a molt beneficiós per a Catalunya. Pluja de milions i evolució del model. Avui, tot són crítiques i queixes respecte d’allò que semblava tan positiu. Per tant, quan analitzem les bases d’un acord hem de fer abstracció de la propaganda interessada i centrar-nos en la realitat contrastada.

Si ho fem així, la meva anàlisi es podria resumir com segueix: en la banda dels guanys, hi ha més diners per a Catalunya, hi ha menys desigualtat en finançament per càpita entre autonomies, hi ha més corresponsabilitat fiscal perquè les autonomies augmenten la seva participació en impostos com l’IRPF o l’IVA, hi ha millores de tresoreria perquè es cobra per la recaptació real i no per una d’estimada, i finalment s’introdueix l’opció que els governs autonòmics puguin finançar les seves competències singulars amb l’IVA de les petites i mitjanes empreses.

En la banda de les mancances, algunes són molt evidents i punyents: el principi d’ordinalitat, aquell que hauria de garantir que un territori no perd posicions després de fer aportacions de solidaritat a altres territoris, no queda clar ni blindat legalment, cosa que fa témer el pitjor. No es té en compte el cost de la vida, molt diferent entre autonomies. Viure a Catalunya és molt més car que viure a Extremadura o a Castella-la Manxa. Si aquest aspecte s’ignora, la comparació entre diners per càpita entre territoris perd bona part de la seva validesa. I respecte de l’increment dels recursos que poden arribar a Catalunya, s’amaga una realitat que en benefici de la transparència s’hauria d’explicar a la població: més de la meitat dels diners que vindran de més ja estan gastats: són els diners que gasta de més el nostre sistema de salut respecte del pressupost que té assignat. És a dir, una part substancial del que guanyarem com a país servirà per seguir fent el que ja estem fent, però sense generar més dèficit.

Si abordem el tema des de la segona òptica, la de les expectatives, aquí la valoració que cal fer és que quedem a distància sideral del que s’esperava. Se’ns deia: hi haurà un canvi de model; Catalunya sortirà del règim comú del finançament, és a dir, del café para todos; tindrem un finançament singular; la Generalitat gestionarà els impostos i tindrà la clau de la caixa; i es reduirà de manera significativa el dèficit fiscal, la diferència entre el que Catalunya aporta i el que rep, per tots els conceptes. Doncs bé, d’aquestes expectatives o promeses ens quedem a anys llum. El model és el mateix, seguim dins del règim comú, no tindrem cap clau i el dèficit fiscal es mantindrà en proporcions molt elevades. Es pot vestir de moltes maneres, es poden fer moltes giragonses verbals i gesticulacions impostades, però això no canvia la realitat.

El tema del finançament té una gran transcendència, i afecta directament les condicions de vida de la ciutadania. Aquests dies hem pogut comprovar, un cop més, com la falta d’inversions i de manteniment pot arribar a col·lapsar un país i a perjudicar greument la seva gent. El que val per a la mobilitat val per a tot: la salut, l’ensenyament, els serveis socials, la seguretat, l’economia o la cultura. Catalunya genera prou activitat i recursos perquè la nostra situació sigui molt millor que la que veiem i tenim.

Què cal fer, doncs? Per a mi, hi ha tres punts sobre els quals pot pivotar una estratègia de país: el primer, constatar que l’acord actual entre ERC i el govern central no ha de significar en cap cas un punt final. La partida comença, no s’acaba aquí. De fet, si els negociadors volen que l’acord prosperi han de ser els primers interessats a obrir el joc a altres partits, que són imprescindibles per obtenir la majoria. I obrir joc no equival a demanar adhesions acrítiques. El segon punt, que la societat catalana, també la que s’organitza a través del teixit associatiu, es mobilitzi per reclamar un horitzó ambiciós de país, amb mirada llarga, que ens permeti aspirar a un canvi de model en matèria de finançament. L’aritmètica parlamentària a Madrid convida, gairebé obliga, a elevar la mirada i ampliar l’horitzó. Si no ho fem ara, ¿ho farem davant d’una possible majoria PP-Vox? I el tercer punt passa per definir una estratègia catalana de negociació. Governi qui governi ens cal més sobirania fiscal. Governi qui governi ens convé menys dèficit fiscal. Governi qui governi ens calen més diners, millors eines i menys dependències. Una estratègia catalana de negociació, que sumi actors públics i privats, millora la nostra capacitat de pressió i dibuixa millor el país que volem i que podem tenir.