La massacre i la destrucció material que ha perpetrat l’exèrcit israelià a Gaza són tan enormes que ha canviat a tot el món la percepció vigent sobre l’Estat d’Israel, creat després de l’Holocaust. Ha passat de víctima a botxí, s’està suïcidant, com va escriure el gens sospitós Thomas Friedman. Si això és així fins i tot entre els que continuen estant a favor de l’existència de l’Estat d’Israel i del seu dret a defensar-se, com deu ser entre els que ja fa anys que han fet del mocador palestí el símbol màxim del progressisme en la seva activitat política local.
És el cas d’Ada Colau i del vídeo que els comuns van penjar diumenge a la xarxa. La càmera seguia l’exalcaldessa de Barcelona mentre caminava somrient pel passadís obert enmig de la gentada i era saludada, abraçada, petonejada, aplaudida, victorejada i venerada a banda i banda. Era un vídeo personalista més de precandidata que de cooperant internacional en un drama de desenes de milers de morts i milions de desplaçats.
Som lluny dels temps en què Franco era “l’amic de l’islam” (ho trobareu dit així, literalment, al No-Do) i l’oposició antifranquista formava part del “contuberni judeomaçònic”, mentre l’esquerra anava a treballar als quibuts de manera voluntària. Ara la història ha girat com un mitjó i una flotilla internacional surt de Barcelona per encarar-se amb Israel, que és un encarament desigual amb un final perfectament imaginable, però tant és, perquè el que compta és la intenció. I, hores després, la Flotilla torna a port per mala mar i les aclamacions han deixat pas a la riota. I en les aclamacions i la riota s’hi barregen totes les pulsions, que són la matèria que fa servir la comunicació política avui en dia, necessitada constantment de benzina argumental en forma de bons i dolents.
