La Flotilla ha arribat al final del seu periple sense que fins ara hagi passat res que no fos previsible. No cal dir que per a mi tota acció que contribueixi a conscienciar la ciutadania de la terrible realitat del genocidi que Israel està cometent a Gaza és digna de consideració. Tanmateix, he vist amb escepticisme un episodi com el de la Flotilla: un gest més efectista que efectiu, de persones que, per dir-ho en paraules de Najat El Hachmi, “no deixen mai d’enfocar-se a si mateixes”. No hi ha hagut sorpresa, la Flotilla ha acabat aturada per Israel: detenció i reenviament dels actors cap a casa. Però és cert que ha tingut un efecte positiu en forma de mobilitzacions que demostren la indignació de la ciutadania. I que ha servit perquè la dreta es retratés, de manera singular en el cas espanyol, amb el PP sota la pressió de Vox i obscens comportaments orquestrats per una Ayuso que ha fet mofa del genocidi. Sovint l’estupidesa de la dreta fa de tapadora de la lleugeresa dels altres.
En un moment en què els referencials democràtics trontollen arreu, és més necessari que mai posar en evidència poders com el que Netanyahu lidera, disposats al que calgui per destruir un poble, amb un inquietant cor internacional d’acompanyament, liderat per Donald Trump, un personatge sense límits. Qualsevol de les seves iniciatives es cultiva en el narcisisme. I així s’explica, per exemple, que tan aviat faci de valedor insubornable dels crims de Netanyahu com que l’utilitzi per dona credibilitat al seu darrer cop de puny sobre la taula, amb una foto a la Casa Blanca en què el president americà aguanta el telèfon amb què el líder israelià ha de transmetre les modulacions que el discurs de Trump li imposa. Tot té la fragilitat de la fatxenderia del que juga amb una situació tràgica per pura vanitat.
La necessitat de posar fi al genocidi és tan pregona que la proposta de Trump ha rebut adhesions d’arreu, i especialment d’Europa. Malgrat que no hi ha res de consolidat, com va demostrar Netanyahu immediatament després de reunir-se amb el president nord-americà, quan va començar a rebaixar les promeses pactades. Només el desig d’aturar la tragèdia sigui com sigui pot explicar que fins i tot líders crítics des del primer moment amb el tàndem Trump-Netanyahu, com Pedro Sánchez, s’hi apuntin. Donem marge, diuen alguns, donant per entès que la proposta de Trump podria ser l'única opció possible. Mantenir viva la denúncia del genocidi és una obligació quan el pla de Trump dona raons per a la sospita que no es tracta de fer la pau sinó de tirar terra sobre la realitat, d'imposar de nou el silenci. Alguns en diuen possibilisme.
