Franco, ‘presente!’
El títol d’aquest article no és una brometa de mal gust ni una boutade. Aquest 20-N farà mig segle que va finir el dictador, però la seva ombra allargada segueix projectant-se sobre la societat espanyola, els darrers temps amb intensitat creixent. Vox està fent una esforçada feina per blanquejar-lo. Franco no descansa en pau, i nosaltres tampoc. A les xarxes socials de tant en tant és trending topic. Segons l’últim CIS, el 21,3% dels espanyols creuen que el franquisme va ser bo o molt bo, i entre els homes el percentatge puja al 26,8%. Naturalment, els votants de Vox són els més favorables a la dictadura (60%), però els del PP no es queden curts (40%). Les dues Espanyes segueixen perfectament delimitades pel Caudillo. En història, les continuïtats soterrades (tradicions familiars, mentalitats, inèrcies) són més fortes que les ruptures.
Una cosa és que la democràcia espanyola s’hagi anat homologant i una altra de ben diferent és que l’oblit de la dictadura hagi guanyat la partida a les polítiques de memòria, notòriament menystingudes. La Transició va voler girar full per foragitar el perill d’una nova confrontació fratricida. La institució monàrquica va ser el punt de trobada: democràcia sí, però res d’esperit republicà. El rei, cap de les forces armades, va encarnar la renúncia a cap ruptura. Potser no hi havia marge per anar més enllà. Mai ho sabrem. Sí que sabem que, mig segle després, aquell equilibrisme ha portat Vox a ser tercera força política al conjunt de l’Estat i cinquena a Catalunya. I la ultradreta segueix pujant a les enquestes. L’onada del populisme autoritari mundial hi juga a favor.
Franco va ser un personatge mediocre, primari, venjatiu. No tenia dots de líder de masses. No era un Hitler ni un Mussolini, aquells bàrbars histriònics. Rere la seva veu aflautada, hi bategava un agusat instint de poder i supervivència. Va catalitzar les pors de l’Espanya retrògrada (Església, exèrcit, terratinents) davant el canvi social i polític republicà en un món polaritzat entre la Rússia comunista i el feixisme. Després de devastar el país amb una guerra fratricida (Paul Preston el fa responsable del que qualifica d’Holocaust espanyol), el seu ultranacionalisme, el terror fred i rutinari que gastava i el culte a la seva personalitat van conformar la societat durant quatre dècades, amb el suport extern dels EUA en el marc de la Guerra Freda. Va morir al llit intentant deixar-ho tot "atado y bien atado". D’entrada, no ho va aconseguir. Però alguna cosa fonda ha quedat. Quants joves saben avui, per exemple, què és i què significa el Guernica de Picasso? Si ho pregunteu, us endureu sorpreses.
Els primers anys de democràcia es parlava del "franquisme sociològic", un fantasma col·lectiu que permetia episodis esperpèntics però ben reals com el cop d'estat de Tejero del 1981. Només després de la victòria socialista del 1982 s’hauria anat esllanguint enmig d’una boira de desmemòria. Però ha reviscolat i s’ha reencarnat en una nova formació política que marca el pols discursiu de la dreta i que al Congrés no crida "todos al suelo!", però quasi.
És així com hem arribat a una presidenta de les Illes, Magda Prohens (PP), que ha derogat la llei de memòria fent mofa de la suposada obsessió de les esquerres amb Franco. Obsessió? El problema és que les dretes no tinguin cap problema, cap obsessió, amb Franco. Que considerin que podem negligir el record de la barbàrie. I que no passi res quan en les manifestacions els seus militants exhibeixen braços alçats i banderes amb l’aligot. Això ja no és només oblit, és apologia de la dictadura. I per si a algú no li queda clar, una dictadura és el contrari d’una democràcia. Franco no dubtava: "Ara es parla de democràcia. Nosaltres, els espanyols, ja l’hem conegut. I no ens va donar resultat. Quan altres van cap a la democràcia, nosaltres ja en tornem". Ho deia el 1947, acabada la Segona Guerra Mundial. Tan tranquil. Esperem no haver de reviure cap retorn autoritari, ni aquí ni als EUA ni enlloc.
