Vivos voco, mortuos plango, festa decoro, fulgura frango. Crido els vius, planyo els morts, celebro les festes, desfaig els llamps.
Llegeixo el llibre Paret mestra, del gran historiador badaloní Joan Rosàs, i m’hi trobo perles com aquesta sentència llatina, una de les que solien dur inscrites les campanes dels nostres pobles temps enrere.
Això demostra, com assenyala el mateix autor, que les campanes no van ser fetes per fer vibrar l’espai, sinó per fer dringar una comunitat humana –una xarxa social més senzilla i, per descomptat, molt més sana i ingènua–. I quins són els motius que fan “vibrar” una comunitat? Una causa que cridi a la mobilització, el dolor compartit per la pèrdua, la celebració de la vida i, finalment, la recerca de protecció contra la crueltat de la natura.
Ara mateix, quan commemorem esgarrifats el primer aniversari de la tragèdia valenciana, constatem la vigència dels tocs de campana: les mobilitzacions multitudinàries i tossudes que finalment han aconseguit fer caure Mazón; el consol que troben les víctimes i els familiars de les víctimes en el fet de compartir el seu dolor –un consol que els representants polítics de la dreta són incapaços d’oferir, ni que sigui en forma d’un aplaudiment a les seves intervencions–, i sobretot ens hauria de fer rumiar aquest fulgura frango –“desfaig els llamps”–, el toc de campanes per alertar la població que calia protegir-se de les inclemències del temps. L’alerta que no va sonar a temps als mòbils dels valencians.
Joan Rosàs està convençut que el sistema pairal ha esdevingut obsolet i que no tindria cap sentit ressuscitar-lo. “El món és diferent”, diu. “Segurament no és pitjor. Però no ens creguéssim tampoc que és gaire millor. De tot allò hi ha una cosa que segueix sent vàlida: exercir la funció social que et correspon en cada moment”. I rebla: “Només així pot seguir caminant la humanitat”.
Paret mestra. Recreació a la cuina vella, publicat per L’Avenç, vol preservar, a través de la ficció, tots els coneixements d’un erudit com Joan Rosàs. Ell mateix ho explica així, al final del llibre, reconeixent que la seva família no parava d’insistir-li: “Escriu-ho”. Com a “paga” per la seva immensa generositat només demana als lectors un favor: “No deixeu mai que el foc s’apagui”. En llegir el seu prec sento un terrible desassossec perquè no em sembla que siguem prou curosos en la preservació de la nostra memòria.
Rosàs, pedagog i medievalista, ha fet una feina de recerca històrica tenaç i profunda, especialment sobre les masies patrimonials del país. El llibre que ha escrit era absolutament imprescindible per assegurar que els seus coneixements no s’acabessin perdent.
Les reformes en una casa pairal són l’excusa i el punt de partida per resseguir la història d’una casa, d’una família i, per tant, d’una comunitat humana, la nostra.
Llegint Paret mestra en aquests temps de tempestes monstruoses, em penedeixo d’haver-me rigut tantes vegades de la meva pobra àvia Carme, que, quan començava a sentir trons, s’asseia encongida i començava a recitar en veu baixa “Sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara, no ens deixeu”.
