Com fer que funcioni l'ingrés mínim vital
El pitjor que pot passar amb un ajut públic és que no arribi a qui ha d’arribar i que, en els que sí que els arriba, no tingui els resultats desitjats. L’última avaluació de l’Airef sobre l’ingrés mínim vital (IMV) es publica amb aquesta doble advertència: la prestació no arriba a qui més la necessita i, quan ho fa, pot generar efectes no volguts. Només reben l’IMV la meitat de les famílies que el podrien tenir, i redueix la probabilitat de treballar dels que el reben. No és, però, un fracàs inevitable, sinó una oportunitat de repensar el disseny –i la funció– de la política de l'IMV. Si volem que sigui una eina útil contra la pobresa, cal redefinir-la amb més intel·ligència i confiança en la ciutadania.
Segons l’Airef, percebre l’IMV redueix la probabilitat de treballar un 12% de mitjana i més en famílies monoparentals o formades per gent jove. És un efecte moderat (no és que percebre l’IMV et torni un gandul) però real. Ara bé, potser el problema no és tant l’ajut com el context. En un mercat amb atur elevat, parcialitat involuntària i sous baixos, no és sorprenent que una prestació mínima redueixi la pressió per acceptar qualsevol feina a qualsevol sou. L’IMV no hauria de ser una política d’ocupació encoberta. Si volem que la gent treballi més i millor, necessitem oportunitats laborals més dignes, no ajuts més punitius.
El principal problema de l’IMV no és qui el cobra, sinó qui no. Més de la meitat de les famílies amb dret no el sol·liciten –dos de cada tres a Catalunya–. I amb el complement d’ajuda a la infància (CAPI) les xifres són encara més dramàtiques. Els no receptors no és que no necessitin l’IMV, és que no el coneixen, no saben com demanar-lo o desisteixen davant la complexitat del procés. Requisits exigents, procediments lents i una administració reactiva dificulten l’accés. Per això, propostes com activar automàticament el CAPI des del naixement, com suggereix ara l’Airef, apunten en la bona direcció: menys tanques, més confiança.
Quan les traves són tantes, els errors són inevitables. I massa sovint, paguen els més vulnerables: persones que reben cartes per tornar ajuts socials, famílies que han de justificar per ingrés, beneficiaris de la renda garantida perseguits per cobraments indeguts. El departament de Drets Socials i la conselleria de Presidència volen capgirar aquest model. Per exemple, amb el dret a l’error. Un dret perquè la ciutadania pugui rectificar si s’equivoca sense ser sancionada, i una administració més eficient que no penalitzi la pobresa ni la burocràcia.
A Catalunya, s’obre ara una finestra d’oportunitat: la gestió conjunta de la renda garantida i l’IMV pot permetre un sistema més integrat, senzill i just. I en paral·lel, redefinir els incentius laborals amb criteris realistes i progressius pot evitar que l’ajut penalitzi la feina, sense exigir l’impossible a qui només troba precarietat.
L’IMV no ha fracassat. Però no podem permetre’ns mantenir-lo en un equilibri tan fràgil, entre el desincentiu laboral i l’incompliment del seu objectiu principal: garantir ingressos mínims. No es tracta només d’afinar el pressupost o corregir algun error tècnic. Cal una aposta decidida per una política social que confiï en les persones, redueixi traves, eviti pèrdues i complementi, no substitueixi, un mercat laboral que encara no garanteix dignitat per a tothom. Més eficàcia, sí. Però també més drets.