15/04/2022

Per què els ajuts no estan arribant

3 min
Bitllets i monedes d'euro

A Catalunya, si vius sol i ingresses menys de 950 € bruts al mes, estàs en risc de pobresa i exclusió social. I si ingresses menys de 480 € pots sol·licitar l’ingrés mínim vital (IMV), prestació dissenyada durant la pandèmia per lluitar contra la pobresa i la desigualtat. Per això sorprèn que, gairebé dos anys després de la seva aprovació, el 95% de les persones que viuen a Catalunya sota el llindar de la pobresa no siguin beneficiàries de l'IMV. Què està passant perquè la principal eina per millorar la qualitat de vida de les llars més vulnerables arribi a tan poques persones? 

Aquesta és la pregunta que des de la Taula d'Entitats del Tercer Sector de Catalunya s’han fet, i que des de Ksnet, juntament amb el catedràtic de dret administratiu Juli Ponce, els hem ajudat a contestar. I no afecta només l'IMV, sinó també moltes altres prestacions socials al nostre país. És el que es coneix com a non take-up, i implica que no tots aquells que es podrien beneficiar d’un ajut l’acabin tenint. Perquè no saben que existeix, perquè es perden en un mar de requisits o fins i tot per l’estigma que suposa rebre una prestació social. L’estudi de la Taula analitza els defectes normatius d’una selecció de prestacions socials que s’atorguen a Catalunya, així com les traves digitals i els colls d’ampolla administratius.

Les ciències del comportament ens ajuden a entendre què pot estar passant perquè algunes persones no acabin sol·licitant un ajut al qual tenen dret. Combinant àmbits com la psicologia, la neurociència, l'economia o el dret conductuals, podem modificar l’arquitectura en què els ciutadans prenen algunes decisions i incentivar conductes que ajudin el seu benestar individual. Per exemple, demanar una prestació social que necessiten, i que els faria viure millor. D’això ens parlen premis Nobel recents com David Kahnemann o Richard Thaler, que, juntament amb el jurista Carl Sunstein, han contribuït a dissenyar millors polítiques públiques i normes jurídiques més eficaces i eficients.

Potser el més conegut quan parlem de ciències del comportament són els nudges, o esperons, que miren d'incentivar comportaments concrets. Des de gastar menys aigua, quan sabem que n’estem consumint més que els nostres veïns, fins a anar a votar, perquè a Facebook els nostres amics han avisat que ho fan. Però quan parlem de reduir les càrregues administratives i la burocràcia, el que ens és més útil és intentar reduir els sludges, aquells obstacles que ens impedeixen aconseguir alguna cosa amb què viurem millor. 

Les ciències del comportament ens permeten veure el camí per sol·licitar un ajut social com una cursa d’obstacles. Des de necessitar-lo i saber que existeix, fins a no tenir vergonya d'informar-se, rebre'l i cobrar-lo, passant per la part més complicada: el procés de sol·licitud. És necessari revisar els requisits que estem demanant als ciutadans per obtenir una prestació, ja que en molts casos no són coherents i amaguen biaixos ideològics i importants incompatibilitats. Cal simplificar el procés de sol·licitud i tramitació de les prestacions, caracteritzat massa sovint per tràmits especialment complexos, lents i descoratjadors. I és imprescindible també garantir el dret que les persones tenen d'obtenir una resposta clara i senzilla per part de l’administració, i de no haver-li d'entregar cap informació que ja pugui obtenir per altres vies. 

Des de l’informe de la Taula es presenten diverses recomanacions en les deu àrees principals d’aquest procés, amb l'objectiu que sol·licitar l'ajut deixi de ser una cursa d’obstacles i que l’administració acosti les eines que té per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social als que més ho necessiten. Són propostes tan senzilles com enviar un missatge al mòbil, a més d’una carta certificada, o tan complicades com modificar la normativa perquè no sigui aplicable la caducitat del procediment en les sol·licituds iniciades, mentre l’interessat està esmenant la informació necessària. 

Més enllà de la falta de personal, la saturació del sistema o el fet que sovint diferents administracions no siguin capaces de compartir dades, el més preocupant en aquestes sol·licituds és la sospita sobre els que necessiten una prestació social. La presumpció que les famílies vulnerables poden fer un ús fraudulent, a diferència del que podria fer, per exemple, un empresari, és un prejudici moral que dificulta en gran mesura aquests processos i fa que siguin massa les persones que no acaben gaudint d’un ajut al qual tenen dret. 

Elena Costas és economista i sòcia de Ksnet
stats