Disculpin que aquest matí m’hagi llevat un pèl optimista, però és una manera de dir-los que d’ençà que Johan Cruyff va ensenyar-nos a confiar en nosaltres mateixos vaig abandonar la falsa modèstia culer, les benes abans de les ferides i l’ai que patirem. És el cas d’aquest dissabte a la nit, perquè aquest Barça és digne de confiança.
Sí, esclar, el Madrid podria guanyar. No té joc, però té jugadors; no té equip, però té plantilla, i sobretot aquesta nit se li presenta l’última oportunitat per rentar-li la cara a la temporada. I hi ha equips desesperats de la vida que guanyen finals de Copa contra tot pronòstic. Ho sabem, perquè el Barça n’ha estat un, d’aquests.
Però després d’una intensa però ràpida deliberació interna, no crec que sigui el cas d’avui a Sevilla. Perquè el Barça ja ens ha fet guanyar, aquesta temporada, el dret de sentir-nos segurs de l’equip abans de jugar contra qui sigui. Ha fet un gran futbol, s’ha sobreposat brillantment a moments de dubte, i per això encara opta al tetraplet. No passa sempre.
En general, jugar bé a futbol té premi. I fer-ho amb juvenils fets a casa i veterans amb gana té molt d'encant. L’altre dia, a la grada de lateral de Montjuïc, un lector se’m va acostar per dir-me que ell també creia que el millor d’aquesta temporada havia estat el viatge. Doncs, escolti, un viatge així no pot acabar malament. Som en allò de "Ho van fer perquè no sabien que era impossible". Per tot plegat, i perquè passi el que passi aquesta nit són possibles més títols en el termini d’un mes, crec que avui guanyarà el futbol, o sigui, el Barça.
