08/06/2021

Un futur sense renúncies

3 min
Els diputats de la CUP en una imatge recent d'una roda de premsa al Born Centre de Cultura i Memòria
Disponible en:

Hem llegit amb atenció l’article del president d’Esquerra Republicana de Catalunya Oriol Junqueras i, malgrat l’audàcia del gest, ens preocupen, i molt, diverses qüestions que creiem cabdals; algunes per dites i d’altres per omeses.

Hi parla dels aprenentatges de l’1 d’Octubre, i la fotografia d’aquest dilluns també n’és un, i de molt important. Pedro Sánchez i Pere Aragonès es troben escenificant una aposta institucional per l’entesa entre el govern espanyol i el govern català, i els amfitrions són Foment del Treball i La Vanguardia. Són dos dels noms propis que, juntament amb La Caixa i altres grans corporacions, van oposar-se públicament —amb paraules i amb gestos— a la voluntat del nostre poble de decidir el seu futur. De l’1 d’Octubre n'hem après que l’oligarquia sempre es posa de part dels més forts i no dels més justos. I, malgrat que el govern espanyol canviï de composició, els cicles històrics fan evident que és part d’una llarga tradició política de negació del dret a l’autodeterminació dels catalans i les catalanes.

L’aliança entre salons i mercaders ha caracteritzat el Regne d’Espanya des de la seva constitució com a estat modern. De fet, cita Lluís Companys, que va ser empresonat per proclamar la República Catalana, en el marc de la revolució d’octubre del 1934 per fer valdre la llei de contractes de conreu després que el Tribunal de Garanties Constitucionals l'anul·lés per la denúncia de terratinents i grans propietaris. I, com si es tractés d’un cicle infinit, Companys i tot el seu govern van ser amnistiats el 1936, poc abans de l’aixecament feixista i del seu assassinat al castell de Montjuïc.

I tornant al nostre temps, però seguint amb la tònica del govern d’Espanya, el diàleg en el marc de la Constitució espanyola és equivalent a obrir un pany amb la clau equivocada. No té sentit, ni més recorregut que el gest d’intentar obrir-lo. De fet, si fem memòria, la taula de diàleg s’aconsegueix amb les mobilitzacions del Tsunami Democràtic, i és una manera de reduir la tensió, i ara el govern espanyol pretén rematar l’estratègia i tancar un cicle de lluita i d’organització amb els indults. A l’article parla d’Escòcia, i de la necessitat de seguir el seu exemple, però és que l’Estat, malgrat el gest de Pedro Sánchez de passejar-se pels salons del poder, no dona marge a res. A Escòcia, el Regne Unit va acceptar la victòria de l’independentisme a les urnes, en comptes de combatre'l amb porres i repressió. De fet, que els partits autoreferenciats com a progressistes també demonitzin el referèndum no fa més que normalitzar el marc dels que aixequen tots els fantasmes d’un passat trist i autoritari.

I davant de la sordesa d’un PSOE atemorit per les amenaces de la dreta i d’uns jutges que fan de govern escombrant drets, necessitem que el govern independentista sigui una eina de defensa dels drets i les llibertats de la gent treballadora. I segons la brúixola de l’octubre del 2017 i de molts octubres passats, requerirà fortalesa. Com la llei dels rabassaires del 1934, la llei de defensa del dret a l’habitatge i contra la pobresa energètica del 2015 i el decret llei contra els desnonaments del 2019, que han sigut suspesos pel Tribunal Constitucional. Malgrat la tossuderia dels jutges, no volem un país ple de salons on es passegin els mercaders, però sense sostre per a qui no el pugui pagar. I igual que a l’octubre del 2017, quan la gent hi va posar el cos i el cor, ara que les institucions no estan a l’altura la gent hi torna: desobediència civil contra els desnonaments i les ordres judicials que expulsen les famílies de casa seva. I amb la crisi del covid-19 assetjant les més desprotegides, necessitem que els cants de sirena no facin naufragar la nau. La Generalitat ha de ser lleial a les necessitats i voluntats del nostre poble i fer honor al títol de republicana posant-se al costat de les que no tenim més futur que el país que puguem construir amb les nostres mans.

I tal com diu el llibre Tornarem a vèncer que van publicar Oriol Junqueras i Marta Rovira des de la duresa de la presó i de l’exili respectius, el que queda clar és el que tothom sap: que no podem renunciar a cap forma de lluita democràtica per guanyar la llibertat, tampoc la unilateralitat.

stats