La futura organització territorial de Catalunya

Últimament he participat en alguns debats sobre quina ha de ser la futura organització territorial de Catalunya si aquest país ha d’esdevenir un estat. Ens hem de preguntar quants nivells de govern o d’administració pública volem. En la construcció del nou estat l’organització territorial és un aspecte cabdal que incideix sobre el benestar dels ciutadans, ja que en funció de quina sigui aquesta organització els serveis públics es podran prestar millor o pitjor, amb més o menys eficiència, amb més o menys costos.

Si partíssim de zero a l’hora de dissenyar com s’estructura territorialment l’administració pública, el primer que hauríem de determinar és el grau de descentralització fiscal que desitgem per al sector públic. En funció de quines siguin les competències a descentralitzar, és a dir, els serveis públics que assignem a les administracions subcentrals, necessitarem que aquestes siguin de més o menys grandària poblacional. Per exemple, un servei com l’atenció hospitalària és millor, des d’un punt de vista d’eficiència econòmica (per a les economies d’escala), que el presti una administració superior al municipi, sigui comarcal o regional. Per tant, la determinació de les competències a descentralitzar ens portaria a fixar la grandària de les administracions subcentrals i els seus diferents nivells (municipal, comarcal, regional, etc.). El següent pas consistiria a determinar el finançament d’aquests diferents governs subcentrals.

El punt anterior és el que ens diu la teoria. També podem inspirar-nos en com s’organitzen altres països amb els quals Catalunya pot tenir similituds, sigui per grandària, sigui per potencial econòmic. Entre els països que tenim més pròxims destacaria Àustria, Suïssa, Dinamarca i Suècia. Amb tot, els dos primers, en ser països federals, tenen un nivell de govern intermedi amb capacitat legislativa que fa que no sigui un model traslladable a Catalunya. En canvi, al meu entendre sí que podem treure més lliçons dels casos danès i suec. És tracta de països unitaris, però molt descentralitzats i amb dos nivells de govern, el central i el local, però aquest últim amb dos esglaons d’administració, el municipal i el supramunicipal (regions a Dinamarca i comtats a Suècia).

Els municipis d’aquests països nòrdics són molt grans. A Suècia tenen una mitjana de 31.000 habitants i a Dinamarca de 55.000. Això s’ha aconseguit després de reformes que han fusionat diferents municipis per aconseguir economies d’escala i, per tant, guanys d’eficiència. Aquesta grandària els permet gestionar competències importants com ensenyament. Els municipis suecs gestionen des de l’educació preescolar fins a la secundària, i els danesos, escoles bressol i escoles de primària. Pel que fa als governs supramunicipals, tenen assignades competències en sanitat (atenció hospitalària), entre d’altres.

Ara bé, la nostra realitat és que no partim de zero, sinó que ja existeix una organització territorial i unes administracions que cal tenir en compte. Segurament les administracions més arrelades al país són les municipals, amb una llarga trajectòria històrica i sentit de pertinença per part dels seus habitants. Així mateix, tenim un gran nombre de municipis petits. A Catalunya hi ha 947 municipis, dels quals el 80% tenen menys de 5.000 habitants, aproximadament un 60% menys de 2.000, i el 35%, menys de 500.

Tot això fa que no puguem aplicar íntegrament ni plantejaments teòrics ni models d’altres països. Quina seria, doncs, l’organització territorial de l’administració pública més racional i eficient per a una futura Catalunya estat? Primer, per sota de la Generalitat hi hauria d’haver dues administracions bàsiques: el municipi i la vegueria (la llei 30/2010 en preveu 7). Aquesta última hauria de servir per descentralitzar serveis que ara presta la Generalitat, per exemple de caràcter sanitari (com fan les regions daneses i els comtats suecs) o serveis d’ensenyament. Segon, per la nostra idiosincràsia veig inviable portar a terme fusions de municipis com les dels països nòrdics, la qual cosa fa necessària l’existència de comarques o altres associacions de municipis (mancomunitats, consorcis) per obtenir millores d’eficiència en la prestació d’alguns serveis públics. I tercer, per evitar tenir massa administracions es podria prescindir de la comarca en les àrees urbanes, com en la conurbació de Barcelona, i òbviament s’hauria de prescindir de les diputacions provincials.

Finalment, apuntaria dos principis a tenir en compte. En primer lloc, l’estat català hauria de ser descentralitzat fiscalment. No cal enumerar aquí els avantatges de la descentralització, però està comprovat empíricament que apropant l’administració al ciutadà es guanya en eficiència i benestar, i també es permet una millor rendició de comptes dels polítics cap als ciutadans, ja que la proximitat facilita que aquests últims tinguin una informació més bona i més control sobre els polítics. En segon lloc, les administracions que gestionin volums importants de despesa pública haurien d’escollir els seus representants polítics per elecció directa a fi de millorar la rendició de comptes. Aquest principi s’hauria d’aplicar en el cas de les vegueries, si aquestes han de gestionar serveis que impliquin magnituds rellevants de despesa, i més tenint en compte que la llei 30/2010 preveu l’elecció indirecta dels consellers de la vegueria.

Més continguts de