Gabriel Ferraté: un gran mestre, un savi, un gran amic
Davant la trista notícia de la mort del professor Gabriel Ferraté i Pascual, els he de dir que ha estat el meu exemple a seguir a la universitat. Començaré descrivint el primer moment en què el vaig conèixer i el darrer que vaig compartir amb ell.
El vaig conèixer l'any 1975 al carrer de Sant Pere Més Baix, on era professor de l'Escola Tècnica d'Enginyers de Telecomunicació, un any després d'acabar els meus estudis a l'Escuela de Madrid. Va venir envoltat d'un munt de plànols i fumant una de les seves múltiples pipes, i ens va delectar amb l'explicació del que seria el futur Campus Nord de la UPC, on s'instal·larien les Escoles d'Enginyers de Telecomunicació, de Camins i la futura Facultat d'Informàtica. Tan gran era la seva il·lusió en explicar el projecte que nosaltres, que érem a l'antic institut del teatre, com si fos un petit camp de concentració que queia a trossos, ens ho vam creure. La penúltima vegada que el vaig veure va ser el dia 16 de novembre del 2022: vaig dinar amb ell i amb Josep Maria Oliveras, com solíem fer a vegades. L'última va ser el 14 de febrer del 2023, en què va acompanyar el president Pujol, amb el seu fill Pere, a visitar i interessar-se una vegada més pel Barcelona Supercomputing Center, i vaig gaudir de la conversa que van mantenir tots dos, juntament amb Andreu Mas-Colell, Ramon Pascual, Josep Maria Martorell i Jordi Guardiola. Sempre el vaig veure alegre i positiu; era la seva manera natural de ser. Ens solia repetir que li havia dit moltes vegades al sempre i també enyorat Eduard Punset que ell moriria als 113. Sempre li preguntava per què a aquella edat, i ell deia que perquè així ho havia decidit. De fet, moltes vegades, a partir dels 70 anys, deia a tothom que ell havia decidit no morir jove, i que ho havia aconseguit. Increïble, el seu sentit de l'humor.
Entre aquests dos moments separats per gairebé 50 anys he tingut la immensa sort d'aprendre i d'estar al seu costat en molts moments.
Al professor Gabriel Ferraté el recordarem com el rector que va crear la UPC actual i que la va posar al mapa de qualitat docent, investigadora i de transferència de tecnologia a nivell mundial. La seva imaginació no tenia límits. I l'esforç que dedicava a convertir les seves idees en realitat no coneixia el descans. Dormia molt, molt poques hores.
Al Gabriel li va tocar bregar amb la implementació de la LRU, llei de reforma universitària, creant els nous estatuts de la universitat. No els vull dir la quantitat d'opinions diverses que hi havia entre professors, alumnes i personal d'administració i serveis. El Gabriel sempre va buscar el consens i va trobar una organització matricial amb centre i departaments que ha estat copiada en molts altres llocs.
Era un treballador incansable. Recordo els diumenges i moltes nits fins a la matinada, dels anys 1984 i 1985, en què ens convocava, juntament amb el vicerector Manuel Casteleiro, als professors José Bernardo Mariño, director de l'Escola de Teleco, Eugenio Oñate, director de l'Escola de Camins, i a mi mateix com a degà de la Facultat d'Informàtica per decidir l'estructura del futur Campus Nord, per decidir quins espais ocuparien cadascuna de les escoles i l'ordre de construcció. Era una persona que sempre cercava el consens. Era un visionari i posava tota la seva energia i temps per fer que els seus somnis esdevinguessin realitat.
Seva va ser la idea de connectar la universitat amb l'empresa, tema difícil en aquells temps. I ho va fer personalment creant una empresa per millorar la gestió dels semàfors, aplicant l'última tecnologia existent o creant l'Institut de Robòtica, el Centre de Càlcul de la UPC o un centre de disseny per computador i donant suport a iniciatives d'altres professors, com les del professor Eugenio Oñate per crear el CIMNE, Centre Internacional de Mètodes Numèrics a l'Enginyeria; les del professor Miguel Ángel Lagunas per crear el CTTC, Centre de Transferència i Telecomunicacions de Catalunya; la del professor Lluís Torner per crear l'ICFO, Institut de Ciències Fotòniques, o la meva per crear el CEPBA, Centre Europeu de Paral·lelisme de Barcelona, que 20 anys després, el 2004, va donar lloc a l'actual BSC, Barcelona Supercomputing Center. De fet, gaudia explicant a tothom que el seu amic Mateo Valero havia creat un centre de paral·lelisme i perpendicularisme.
Era un enamorat de la tecnologia; sempre reia i ens mostrava els últims artefactes en miniatura que havia comprat en els seus últims viatges al Japó o als Estats Units. Però també era un enamorat de la cultura, de la música, de la literatura en general i de la poesia molt en particular amb les seves grans col·leccions. Gaudia fent coses útils i ens feia feliços als qui teníem la sort de compartir temps amb ell. I sempre pensant en el futur. Ara ens sembla molt normal l'existència de la UOC, però va ser una altra de les seves visions i somnis. Va saber aprofitar l'espai i el temps, i el fet que la tecnologia d'internet ja estigués preparada per donar bona educació a distància, millorant considerablement les universitats d'educació a distància que no feien servir internet.
El Gabriel era una persona molt servicial, dedicava tot el temps necessari a ajudar qualsevol membre de la comunitat universitària. Sempre que ho vaig necessitar, el vaig tenir al meu costat. Els seus consells eren aigua de maig en terres de secà i m'animaven a seguir. Sempre li deia “mi jefe”, per demostrar-li el meu enorme respecte a la seva obra i per la seva enorme gratitud.
Ens ha deixat un amic, però l'immens llegat que va crear en milers de persones perdurarà per sempre. Per a molts de nosaltres sempre serà “el nostre rector, el nostre professor i el nostre amic”. Una persona que ennobleix al nivell més alt la institució universitària.
Amic Gabriel, descansa en pau, sempre et portarem als nostres cors.
