Aquesta setmana va començar amb una crida internacional de vint-i-vuit països d'Occident, que exigeixen un alto el foc a Gaza i denuncien obertament les polítiques —els crims de guerra— del govern israelià a la zona. La llista dels països que signen la crida és important i interessant, tant per les presències i també per alguna absència de pes (Alemanya). En tot cas, un pronunciament d'aquestes característiques i d'aquesta amplitud (hi ha a la llista fins i tot algun govern amb simpaties sionistes, com el d'Itàlia: atenció a l'habilitat de la premier Meloni a l'hora de normalitzar la presència de l'extrema dreta dins la política internacional), és, per si mateix, rellevant. Però a la vegada, té un efecte nul pel que fa a allò amb què els signants demanen que s'acabi: el patiment extrem i “sense precedents” de la població a Gaza.
Les notícies diàries que arriben de Gaza fa molt de temps que han desbordat el llindar de tolerància a l'horror televisat de la majoria de persones. Excepte, això sí, aquelles que encara són capaces de donar suport a un govern format per un governant com Netanyahu —que ha demostrat ser capaç literalment del que sigui per no haver de respondre davant de la justícia pels casos de corrupció que l'afecten— i pels seus socis de l'extrema dreta religiosa. Els ultraortodoxos jueus tenen en comú amb les extremes dretes d'Occident el fet de ser uns fanàtics amb un respecte nul per la vida humana, en especial per la dels que assenyalen com a enemics. Aquí, a casa nostra, aquells que els fan encara costat se solen presentar com a partidaris d'un suposat “pensament fort”, contraposat a la també suposada debilitat dels progressistes, que caricaturitzen com a woke, o amb la imatge aquella merdosa dels lliris a la mà. En fi, ni són forts ni tenen pensament. Però sí el perill de sumar amb els populismes ultranacionalistes, com ja explicava Stefan Zweig a les seves memòries, El món d'ahir, que parlen de l'Europa de fa cent anys però que semblen escrites avui mateix. Les teniu en català traduïdes per Joan Fontcoberta, i són sempre una lectura indispensable.
Gaza és la màxima expressió de fins a quin punt la política s'ha separat del dret internacional, i el que és pitjor: com ho ha fet impunement i com això també es normalitza en el dia a dia en els despatxos i assemblees de negociació. No tan sols això, sinó que no falta qui hi afegeix tot el cinisme i la derisió possibles, com el mateix Netanyahu quan insisteix a voler donar a Trump el premi Nobel de la Pau (encara que a aquest premi quasi que ja no li ve d'aquí). El dolor a Gaza és insofrible, però dir que no té precedents només és una figura retòrica: té precedents, i malauradament també existeixen ara mateix situacions comparables pel que fa a matances massives de civils indefensos, com les que es produeixen al Sudan o al Iemen. A Gaza, tanmateix, li ha correspost erigir-se en el símbol: la claveguera per on passa avall i s'escola, xuclada per la brutícia, una certa idea d'humanitat.
