17/05/2021

Gaza, amb ulleres de llegir

4 min
Les forces aèries israelianes bombardegen Gaza.

Una de les conseqüències més positives de l’acord de darrera hora anunciat aquest dilluns per ERC i Junts és que, en els propers dies, deixarem de sentir el socialista Salvador Illa repetint que ell va guanyar les eleccions i reclamant el govern en nom d’una majoria que no ha sabut ni esbossar en cap moment d’aquests tres mesos llargs. També serà molt reconfortant perdre de vista l’espectacle dels comuns (en podríem dir “la síndrome de Joan Saura”), que, amb el 6,8% dels vots emesos, s’han arrogat el dret de decidir qui pot governar i qui no. Sobretot, cal esperar que les dues principals forces independentistes deixin enrere el joc de la gallina, abandonin la pugna pel relat i es posin a governar amb rigor, que més urgent no pot ser. De moment, però, permetin-me que avui dirigeixi l’anàlisi cap a la dramàtica situació a Israel-Palestina. Almenys, ningú podrà dir que defujo d’un tema incòmode per refugiar-me en un altre de ben plàcid.

La nova explosió d’hostilitats entre Hamàs i Israel, amb la franja de Gaza com a escenari principal, torna a ser presentada por nombrosos mitjans i analistes com l’enèsim episodi d’una lluita apocalíptica entre el Bé i el Mal, entre l’Àngel i la Bèstia, entre les víctimes perpètues i els botxins sense pietat. Per a qui vulgui només confortar la seva consciència potser és suficient. Per a qui pretengui comprendre el conflicte em temo que no.

En la base de tot hi ha, òbviament, un litigi nacional-territorial entre dos pobles que consideren el mateix petit país la seva pàtria, la seva única pàtria; i que tenen, tant l’un com l’altre, sòlides legitimitats per reivindicar-la. Un segle després de l’inici del plet, una llarga cadena d’errors i encerts, d’èxits i fracassos, de victòries i derrotes d’un camp i l'altre, dibuixa entre ells un acusat desequilibri de forces i ha portat els palestins a sentir-se oblidats i abandonats; pel món, però sobretot pels “germans” àrabs, com van evidenciar els Acords d’Abraham de l’any passat. Si a això hi afegim la paràlisi i la crisi de lideratge de l’Autoritat Nacional Palestina –pendent de la celebració d’eleccions... des del 2009!–, no costen gens d’entendre la volatilitat de la situació i la tensió acumulada als territoris des de fa mesos o anys.

Com altres vegades, el desencadenant de l’actual crisi ha estat gairebé trivial: la propietat àrab o jueva d’un grapat de cases del barri jerosolimità de Cheikh Jarrah, un conflicte legal que es remunta al 1967. Les protestes juvenils palestines per aquest tema, reprimides per la policia israeliana fins i tot dins del Haram al-Sharif  (el nom canònic de l’Esplanada de les Mesquites), van fer pujar la temperatura fins a un punt d’ignició, i van oferir a Hamàs el pretext per prendre la iniciativa militar i refermar, d’aquesta manera, la seva hegemonia i el seu lideratge enfront de la decaiguda ANP de Mahmud Abbas.

El Moviment de la Resistència Islàmica Hamàs sap que, per molts coets que llanci sobre Israel, no pot derrotar l’exèrcit hebreu ni posar contra les cordes el seu govern, donada l’asimetria de recursos. També sap que aquell govern –com qualsevol altre govern del món, per més que ara a Netanyahu li convingui especialment el cos a cos– no podia restar plegat de braços davant la caiguda de míssils sobre les seves ciutats i pobles. I, sobretot, sap que la inevitable rèplica israeliana contra Gaza, considerant la densíssima urbanització d’aquella franja, ha de comportar gran quantitat de víctimes civils. En un cert sentit, totes, perquè quan combaten els milicians de Hamàs no porten uniforme, ni tenen casernes ni altres instal·lacions militars, sinó que es mimetitzen amb la població, s’allotgen i emmagatzemen armes i municions en edificis de veïns, escoles, etcètera.

És evident que, per a les famílies afectades, per als seus parents i amics, els infants i les dones morts sota les bombes israelianes constitueixen una tragèdia, una més en llurs doloroses existències. Per a la cúpula de Hamàs, en canvi, aquells morts són l’arma més poderosa de què disposa el moviment, més poderosa que cap míssil. Almenys des del 1987 (des de l’inici de la primera Intifada), la resistència palestina creu que el camp de batalla crucial de la seva lluita no és en cap indret del territori comprès entre el Mediterrani i el Jordà, sinó en les pantalles i les portades dels mèdia internacionals. I que, per causar impacte en aquells mèdia, l’skyline de Gaza fumejant, els edificis que s’ensorren, els tumultuosos enterraments d’infants, són d’una eficàcia insuperable. ¿Per ventura els sionistes, abans del 1948, no utilitzaven els morts i els supervivents de l’extermini nazi com a font de legitimitat?

Per descomptat, cal deturar l’escalada de violència, cal empatitzar amb totes les víctimes i, sobretot, caldria desbloquejar la resolució política de la qüestió palestina, l’objectiu més difícil de l’agenda diplomàtica mundial. Però contemplar el conflicte com un duel maniqueu entre el bàndol dels pobrets i el dels pèrfids no hi ajudarà gens.

Joan B. Culla és historiador

stats