30/11/2022

La generació més cuidada, la més deprimida

3 min
El suïcidi entre els adolescents

Molt abans de concebre els nostres fills, ens havíem llegit tota la secció de maternitat i puericultura. Ni beure ni fumar, dieta sana, exercici, àcid fòlic i vitamines. Després, ja embarassades, controls prenatals, res de pernil ni sushi, gimnàstica prepart, música a la panxa. Alletament a demanda, co-llit, atenció total a la nova criatura. Sabons suaus, locions hidratants, teixits orgànics. Més tard alimentació equilibrada, estimulació precoç de les múltiples intel·ligències, angoixa existencial a l’hora de triar guarderia, escola, institut. Les mares (molt més que els pares, no cal que ho neguem) en estat de vigilància permanent, guerreres defensores disposades a combatre qualsevol element que pogués pertorbar el benestar dels nostres plançons, molts d’ells fills únics o compartint l’amor dels progenitors amb germans amb qui es porten molts anys o amb els quals només coincideixen dos caps de setmana al mes. A banda de les seves infatigables i culpabilitzades guardianes, les mares, també hi ha més adults que mai en la vida dels nens i joves d’ara, adults que busquen desesperadament canalitzar les seves necessitats de donar afecte i molts regals: àvies, tietes, veïnes, amigues de les mares, companyes de feina. 

Els menors que ho són ara han estat, des d’una perspectiva objectiva, els més ben cuidats de tota la història de la humanitat, els més atesos, els més protegits. Comparin les infanteses d’ara amb les dels anys vuitanta, dels setanta, ja no diguem dels quaranta o cinquanta. Repassem dades: han disminuït dràsticament les xifres de mortalitat infantil, de malalties. Les famílies fem esforços per cobrir despeses que no inclou la Seguretat Social: dentista, ortodòncia, logopeda, podòleg, fisioteràpia, dietista. El que calgui per evitar-los dolors i malestars innecessaris o estigmes socials. També ha canviat radicalment la nostra actitud cap als petits: ens agenollem per posar-nos a la seva alçada, intentem que l’estrès i aquesta autoexigència demencial no ens faci alçar la veu i tenim gravada en la memòria com la marca d’un ferro roent aquella vegada que se’ns va escapar una bufetada o un renec que, tot d’una, ens posava davant del fantasma més esfereïdor: el de la manera antiga d’educar a base de crits, cops i “perquè ho dic jo”. Els pares d’ara passem llargues hores donant explicacions als nostres fills, intentant que entenguin les nostres decisions. Ens els escoltem, els parlem dels seus drets i els ensenyem a defensar-los. 

I amb tot això resulta que ens trobem davant d’una autèntica epidèmia de problemes de salut mental. Què hem fet malament?, ens preguntem les supermares. Què ha fallat? Per què en una societat en què fins i tot les famílies amb pocs recursos fan tot el possible per atendre les necessitats dels seus fills, els seus membres més joves, amb més salut i energia són els que, precisament, han caigut en el desànim existencial? Què els porta a aquest estat de depressió generalitzada? Què els provoca aquest dolor psíquic tan incomprensible per a les que hem fet esforços inhumans per cuidar-los?

Potser el problema és precisament aquest: que els hem sobreprotegit tant que no han tingut oportunitat d’aprendre a resoldre les dificultats, a sortir-se’n per ells mateixos, que és el que enforteix l’amor propi. Potser són plantes que s’ofeguen amb el reg constant de les nostres atencions. I també, en tota aquesta educació basada en els drets, hem descuidat la part que a nosaltres ens van inculcar amb escreix: la de les responsabilitats. Assumir els nostres deures amb els altres, ser útils tenint-ne, també fa més vigorosa l’autoestima. I aquesta part del missatge molt em temo que potser ens hem oblidat de transmetre-la.

Najat El Hachmi és escriptora
stats