25/02/2021

Gent d'ordre

3 min
Manifestació a favor de Pablo Hasél a la Via Laietana.

Miri, miri, tregui el cap pel balcó. Ara n’hi ha un parell que apedreguen el Palau de la Música, molt a prop del seu monument, senyor Cambó. Des d’aquí es pot veure perfectament, vostè té el millor àtic de la Via Laietana. Li ho pregunto com a persona d’ordre: què en pensa, d’aquests brètols? El Palau havia condemnat l’empresonament de Pablo Hasél i, al cap de quatre dies, ha hagut de condemnar explícitament tot tipus de violència. Això són les revolucions que vostè anomena “per baix”, aquelles que vostè deia que no portaven enlloc. Però les revolucions “per dalt” tampoc el van dur gaire lluny, a vostè, em temo: ¿li va servir de gaire, acatar la dictadura de Primo de Rivera o donar suport a la de Franco? Jo ja entenc que l’alternativa era el caos, eh? Ja sé, ja sé el que em vol dir. Però la veïna del tercer primera és una persona també d’ordre, com vostè. O encara més. I ara es pregunta, mentre es queixa dels vàndals encaputxats, quina mena d’ordre se li proposa. Ser d’ordre, d’acord: però de quin ordre?

A la veïna la van apallissar l’1 d’Octubre, i més d’un pres polític és amic seu. La veïna veu perseguides les seves idees per jutges parcials, i observa com torna a haver-hi problemes amb la llibertat d’expressió i com es toleren les corrupcions de la monarquia…“Monarquia? República? Catalunya!”, em dirà vostè, però adoni’s que la història sempre va acabar dient “Monarquia? República? Dictadura!” I així ens trobem, més o menys, salvant les distàncies: fem equilibris en un fil molt prim entre el retorn a un ordre autoritari i l’anarquisme dels carrers, entre aquest fantàstic àtic i el contenidor que crema. La majoria de gent viu en un tercer primera, senyor Cambó: els carrers seran sempre dels manifestants però el tercer primera serà de la veïna. Ella vol pau, esclar, però no la pau de la submissió. Aquesta pau ja la van patir els seus avis, i ara no té per què tolerar-la ella. Ni jo.

Aquesta capital, de fet, no ha pogut aguantar ni una avinguida Generalísimo ni una avinguda 14 d’Abril: ens hem quedat amb la fredor geomètrica de la Diagonal, probablement per no matar-nos. Aquest mateix carrer, per exemple, més amunt d’Urquinaona es diu Pau Claris però per sota hi té la cèlebre comissaria. I durant la guerra va acabar dient-se via Durruti. El seu estimat carrer, senyor Cambó. I mirar-s’ho des d’aquest àtic o des del iot Catalonia no és el mateix que veure-ho des del tercer primera. La veïna va anar a les manifestacions cíviques i va fer desenes de cassolades al balcó, i no va llençar ni un paper a terra ni els va donar la foto que volien, però no va servir de res. Compte amb les “revolucions des de dalt”, doncs: com es pot sortir d’aquesta situació de forma ordenada? 

El mètode de vostè ja el conec: em dirà que, per molt romàntic que se sigui en el sentiment, en l’acció cal ser conservador. Suaviter in modo, construir, ser pràctic, ser pragmàtic, sobretot quan l’alternativa és el caos o la guerra. La llibertat té un preu que no es paga amb proclames ni amb visques, d’acord, jo tot això ho entenc. Fins i tot Macià ho va entendre, després de proclamar la seva cosa. I miri, molt bé, potser ara és l’hora de construir i de provar de negociar. Però la gran pregunta és on posem el límit. El senyor Junqueras sap perfectament què s’hi juga: quan participava en el programa El favorit, fa uns anys, abans de votar un personatge com Cambó els espectadors van preferir votar Macià o Jaume I o Serrallonga. La gent vol victòries, vol herois, vol dignitat: no pactes amb les dictadures, ho entén, oi? ¿És massa populista, això que dic? Potser sí, no ho sé. D’acord, doncs posem-nos en el lloc de Junqueras, i en el de Junts per Catalunya, en la taula de negociació: i preguntem-nos quin tipus de pacte es pot oferir avui a la veïna del tercer primera i quin no. D’entrada a ella, que és votant de Junts (hem quedat que era d’ordre), Pedro Sánchez ja l’acaba d’assimilar a Vox. Comencem bé.

No sé si aquesta taula arriba tard: potser era ingenu fer la DUI, però també pot ser ingenu pretendre un pacte satisfactori (és a dir, un referèndum) amb Madrid. En tot cas, provem-ho. Hi estic d’acord, com a intent de canalitzar el caos i d’arribar a alguna banda. Però ja veu com estan els “de baix”, eh? Si fracassen els àtics, s’imposaran els fums dels contenidors o bé aquest lawfare disfressat de nou “ordre”. I ho pagaran els de sempre: els veïns i les veïnes del tercer primera, els comerciants, el Palau de la Música… És a dir: Catalunya.

Jordi Cabré és periodista i escriptor

stats