Període insurreccional

Les declaracions de Baena ('aka' Tácito) no han defraudat expectatives

GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

Les declaracions del tinent coronel Baena ('aka' Tácito) no han defraudat expectatives. No és debades que Baena va ser l’autor dels informes i atestats que han estat el combustible de tot el judici polític al Suprem, i també d’altres informes que han causat la imputació per delictes d’odi de molts ciutadans de Catalunya, pel simple fet de criticar les institucions. Va ser un espectacle veure en directe un testimoni en un judici fent un presumpte perjuri sobre el seu compte privat a Twitter. I, més enllà del contingut dels seus informes i atestats, les observacions de Baena donen claus per entendre el rerefons del que va succeir –i està succeint– amb el procés judicial, de naturalesa política.

L’expressió més impactant de Baena ha estat que a Catalunya es va viure un "període insurreccional" des del 20 de setembre fins al 28 d’octubre del 2017, que va acabar amb l’aplicació del 155. Literalment: Baena ho va viure com un “aixecament, revolta o rebel·lió d’un poble, d’una nació”, en la definició d’‘insurrecció’ del diccionari de la Real Academia Española (RAE). Més tard tornarem al fet que Baena reconeix la naturalesa política de Catalunya com a nació. Centrem-nos ara en un aspecte que s’ha comentat molt, que és que l’expressió de Baena és contradictòria amb el fet que no hi va haver detencions de persones en el període insurreccional. Això, però, no és contradictori per a Baena; és just a l’inrevés. Perquè ell hi va afegir que no va haver-hi detencions per la situació de "polvorí" que es vivia, que era el que impedia fer detencions de persones, com hauria succeït “de forma ordinària”. En clar: s’haurien d’haver produït detencions massives de protestants.

Les observacions de Baena donen claus per entendre el rerefons del que va succeir –i està succeint– amb el procés judicial, de naturalesa política

El que Baena ens transmet és que durant el període insurreccional les institucions de l’Estat van percebre la pèrdua del control del territori. I el control és un requisit imprescindible per ser l’estat d’un territori. A Baena li van ensenyar a l’acadèmia militar que els estats existeixen per donar seguretat als seus ciutadans (sic: sembla que la llibertat no hi era al temari). I aquells dies va sofrir l’angoixa del qui no pot fer la seua funció: controlar el territori i donar seguretat als seus subordinats i connacionals.

Les institucions centrals de l’Estat sempre han entès què requereix actuar com un estat. I van projectar la seua comprensió del fet als dirigents del l'independentisme; van veure com a obvi que havien d’estar preparant el control del territori si volien crear un estat. I tot i les evidències acumulades durant el mateix "període insurreccional" que no s’havia preparat res per fer efectiu el control, evidència que s'ha fet palesa durant el judici, continuen mantenint la posició que és impossible que no s’haguessin fet aquest preparatius.

No poden abandonar aquesta construcció lògica tot i les evidències, puix que es quedarien sense causa. I la causa que realment estan jutjant és la desobediència i la protesta com a amenaces per al control del territori, un veritable delicte contra l’Estat. Aquest és el càrrec real contra el grup dirigent de l’independentisme: responsables de delictes contra l’Estat.

Baena ens transmet que durant el període insurreccional les institucions de l’Estat van percebre la pèrdua del control del territori

Aquesta pràctica, freqüent en els estats de matriu autoritària, on el dret té la funció de defensar el poder de l’estat de les amenaces individuals, s’aplica sense més problemes ni vergonya perquè els individus contra els quals s’aplica no són considerats connacionals, sinó exonacionals. Com ja hem comentat aquí, els estudis de psicologia social sobre la qüestió territorial a Espanya mostren que la majoria d’espanyols perceben els catalans com a integrants d’una nació diferent, els tracten com a tals, però no en poden fer un reconeixement institucional, perquè això trencaria la metàfora de la nació unificada per l’Estat, a la francesa manera.

Per això Baena va viure l’angoixa d’un “aixecament, revolta o rebel·lió d’un poble o una nació” (RAE), una nació que no és la seva. Per això, Baena i les institucions de l’Estat consideren més greus els fets del període insurreccional de Catalunya que tants altres en què han estat ferits de gravetat membres de la policia espanyola. Perquè en aquests últims mai van perdre la sensació de control del territori; a Catalunya, sí. Això és el que purguen i purgaran presos polítics i exiliats; també com a escarment per al futur.

La lliçó és meridiana per a l’independentisme. Tothom, cínics i ingenus inclosos, sap que les institucions espanyoles no pactaran un referèndum d’autodeterminació. Probablement mai; amb seguretat, no en les properes dècades. Si l’independentisme persegueix crear un estat efectiu, no en tindrà prou en el futur amb majories democràtiques inapel·lables. Necessitarà també fer efectiu el control del territori. La inconsistència del setembre del 2016 a l'octubre del 2017 va ser fer un referèndum sense preparar la garantia del control del territori, ja que una decisió comportava lògicament l’altra. Perquè és qui controla el territori qui exerceix com l’estat... faci referèndum o no.