La globalització embarrancada
FRAGILITAT. A la conferència laborista del 2005, Tony Blair va assegurar davant els seus que debatre la globalització era com debatre si la tardor hauria de venir després de l’estiu o no. El primer ministre britànic acabava de revalidar la tercera victòria consecutiva per un partit que havia abraçat la tercera via per adaptar-se a un món “ple d’oportunitats” però només per als que “els costa queixar-se, els que són capaços i estan oberts i disposats a canviar”, deia Blair. Un món que, segons ell, no perdonava la fragilitat.
Aquell món, si mai va existir de veritat, ja no hi és. Avui el comerç global està embarrancat al canal de Suez. El nostre consumisme, que viatja en contenidors de punta a punta de món, ha quedat tocat per una nova realitat. La pandèmia ens ha demostrat les febleses de les cadenes de valor global, interrompudes amb la irrupció del coronavirus al continent asiàtic, i el confinament ens ha obligat a repensar la nostra relació amb l’entorn.
La crisi del covid-19 ja ha fet desaparèixer 350 milions de llocs de treball a temps complet, segons l’OIT (l’Organització Internacional del Treball). Però, sobretot, és aquesta nova consciència de fragilitat la que posa en qüestió tot el sistema.
Una dosi de la vacuna de BioNTech/Pfizer necessita 280 components que venen d’un grapat de països diferents. És molta complexitat -de producció i logística- per a un temps d’incertesa i de pors.
QÜESTIONAMENT. La globalització està sota pressió i no és només pels efectes desestabilitzadors del bloqueig provocat per un vaixell de càrrega que fa tants metres de llarg com l’Empire State de Nova York té d’alçada. L’augment del consum global cohabita amb els discursos proteccionistes i la necessitat de recuperar llocs de treball. Ja fa dues dècades que el descontentament amb la globalització ocupa el carrer i les urnes: de l’anomenada Batalla de Seattle del 1999 a l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca.
Segons la nova directora general de l’Organització Mundial del Comerç, Ngozi Okonjo-Iweala, el que passa és que la globalització s’està reorganitzant. Però, més enllà de l’economia, també les nostres percepcions i certeses han canviat en les últimes dues dècades. Fins i tot entre els laboristes de Tony Blair, que han vist com els seus votants més castigats per la transformació econòmica i industrial els abandonaven.
RESCAT. La hiperconnectivitat ens ha fet sentir més fràgils. Pensadors i activistes avisen que hem entrat en procés d’esgotament o extinció. Marina Garcés escrivia el 2017, en el recull d’assajos que configuren el llibre La gran regressió, que “en el després del després pòstum, l’acció col·lectiva ja no s’entén des de l’experimentació sinó des de l’emergència, com a operació de salvació, com a reparació o com a rescat”.
Estem en plena urgència. Els Estats Units de Joe Biden han anunciat una injecció de gairebé dos bilions de dòlars per fer front a les seqüeles econòmiques de la pandèmia. Mentrestant, la Unió Europea embarranca, una vegada més -primer amb la política i ara amb un Tribunal Constitucional alemany que s’ha de pronunciar sobre el fons postpandèmia-, abans de desplegar la seva resposta financera a la crisi.
La maquinària d’injectar diners a palades funciona només en algunes geografies. Per als països en vies de desenvolupament els crèdits de l’ajuda financera internacional i l’alleujament del deute arriben amb comptagotes. No n’hi ha prou amb reorganitzar allò que ja tenim. Calen mesures extraordinàries. Estem en temps d’emergències, de rescats i de transformació.
