Groenlàndia no està en venda (de moment)

A La democràcia a Amèrica, Alexis de Tocqueville deia que als Estats Units el poder es manifesta en la societat perquè els nord-americans no obeeixen un home sinó la llei. Esclar que el pensador i ministre francès va tenir aquesta impressió fa quasi 200 anys, quan encara no s’havia iniciat la deriva cesarista del virtuós sistema polític estatunidenc en mans de Donald Trump. Un es pregunta: on són els famosos pesos i contrapesos i els gossos guardians (watchdog) que històricament havien denunciat els abusos de poder en aquell país?

Però prou feina tenim amb les nostres coses. Per exemple, quin rol volen jugar la Unió Europea (UE) i l’OTAN en el cas de Groenlàndia, vist que només set països europeus (Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia, Espanya, Polònia i els Països Baixos) han tancat files amb Dinamarca davant del gangsterisme de Trump? Però la cosa no passaria de ser un nou signe de penosa debilitat europea si no fos perquè les amenaces de Trump sobre Grenlàndia no deixen de ser creïbles, tot i que el seu secretari d’Estat, Marco Rubio, ha descartat almenys l’opció militar. Això és rellevant perquè sense un acord previ el control de l’illa no es pot fer més que amb una invasió terrestre a l’estil de la que va enderrocar el narcodictador panameny Eduardo Noriega el 1989. I l’article 2.4 de la Carta de les Nacions Unides estableix que els seus membres han d’abstenir-se d’emprar la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat, raó per la qual en el cas de Veneçuela s’han empescat un deliri narcoterrorista.

La qüestió, tanmateix, és que els EUA volien el petroli veneçolà i ja el tenen, i que de Groenlàndia en desitgen els metalls rars i tenir accés a noves rutes comercials propiciades pel desgel de l’Àrtic, a banda de contrarestar la força militar russa i la presència xinesa a la regió. Ara bé, tot i que les autoritats groenlandeses asseguren que l'illa no està en venda, en alguns moments s’hi han mostrat interessades com a forma d’ampliar el seu autogovern. Cal no oblidar que aquella antiga colònia danesa va esdevenir el 1979 regió autònoma, amb govern i assemblea legislativa propis, i que tot i que depèn de Dinamarca en defensa i política exterior, la Constitució li reconeix el dret a l'autodeterminació.

Potser per això la declaració dels països europeus és curosa i diu que el futur de l'illa depèn tant de Dinamarca com dels groenlandesos. Groenlàndia, a més, va sortir de la CEE (avui UE) el 1985, després d’un referèndum celebrat el 1982, en què la majoria va votar a favor de la retirada a causa de la restrictiva política pesquera comunitària. I el 2008 va aprovar, també en referèndum, ampliar les seves competències i recuperar el control sobre els seus recursos petroliers i el poder de decisió sobre l’economia de l’illa. Precisament aquest nivell d’autonomia és el que pot donar als groenlandesos la clau per accedir a una futura venda del seu territori. En realitat, els americans ofereixen un Pacte de Lliure Associació (COFA) semblant al que tenen amb Micronèsia, les Illes Marshall i Palau. En aquest esquema, els EUA proporcionen assistència financera i defensa, i aquests territoris mantenen la seva autonomia interna. La primera baula d’aquesta cadena podria ser l’acord signat el 1951 (i modificat el 2004) entre els EUA i Dinamarca pel qual Groenlàndia resta sota l’empara de l’OTAN a canvi que Washington rebi una sèrie d’avantatges que poden ser determinants en una negociació: l’establiment d’una base aèria en què opera un esquadró dedicat a rastrejar míssils balístics, i la possibilitat de fer experiments de la NASA a l’Àrtic. Els EUA poden estacionar i mobilitzar tropes, avions i vaixells si obeeix a objectius de seguretat de l’OTAN, sense pagar impostos. Tot això permetria explicar el silenci clamorós de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, o del secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, sempre tan obsequiosos amb Trump.

Ara bé, el líder de l'oposició groenlandesa i exministre, Pele Broberg, ja ha defensat que l'illa "ha de dialogar sense que hi hagi Dinamarca present per esbrinar què volen els nord-americans". Amb tot, qualsevol negociació sobre l'estatus del territori continua involucrant Copenhaguen, perquè quan el 2009 es va ampliar l'autogovern se'n van excloure la seguretat i la defensa, competència del govern i el Parlament danesos, que han de donar permís per a qualsevol desplegament de tropes d'un altre estat. Si en cas de discrepància Groenlàndia volgués exercir el seu dret a autodeterminar-se, això requeriria un referèndum local seguit de l’aprovació del Parlament danès, on Groenlàndia només té 2 escons sobre 179. A més, l'illa té estatut de País i Territori d’Ultramar (PTU) associat a la UE. Si Trump desenfunda pel seu compte, això donaria títol a Dinamarca per invocar l’article 5 del tractat de l’OTAN i activar el compromís de defensa recíproca i la clàusula de defensa mútua de l’article 42.7 del Tractat de la Unió Europea. Assistim a un cas més endimoniat del que sembla.