20/01/2022

Podem guanyar / Ni una passa enrere

3 min
Carla Simón

Podem guanyar 

“Els productes en català no tenen per què ser necessàriament perdedors”. Aquesta frase li havia sentit a dir en més d’una ocasió a Joaquim Maria Puyal quan les seves narracions dels partits del Barça eren imprescindibles. Ell parlava en termes quantitatius. La qualitat, la donava per descomptada. El lideratge de TV3 durant dotze anys consecutius és una mostra de com la llengua catalana no és cap llast. El milió i mig de persones que cada dia escoltem ràdio generalista en català –entre RAC1 i Catalunya Ràdio– és una altra prova que la llengua, si la feina està ben feta, no limita. Ara bé, mentre triomfar en català a Catalunya és –malgrat els discursos apocalíptics– un fet natural i lògic que es repeteix a la ràdio, a la tele o a la literatura, sortir al món i rebre el reconeixement per un producte fet en català encara és notícia i motiu de semàfor verd. En aquest sentit, que la directora de cinema Carla Simón opti a guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale mereix un aplaudiment que ella no busca. La gràcia és, precisament, que Simón no fa la pel·lícula per salvar la llengua, ni per buscar l’elogi dels seus conciutadans, ni per pretensions de cap mena. Alcarràs és en català com ho era Estiu 1993 perquè és, senzillament, la seva llengua i, sobretot, l’idioma dels protagonistes de la història. Ella sap fer, com tants mestres de la narrativa –i també de la narrativa audiovisual– que el fet més local esdevingui el més universal. I un dels èxits d’una directora amb tantíssim talent com Carla Simón és arrencar d’una història petita, fer-la créixer i que emocioni aquí, a Salamanca, a Berlín o a Melbourne. El millor servei a una llengua –que Espanya continua impedint que sigui oficial a Europa– és mostrar-se al món, amb normalitat, utilitat i eficàcia. Deixar de plorar, tendir a l’excel·lència, produir en català i aconseguir que les pel·lícules es defensin per si soles, al marge de com parlin els actors. Com diu Enric Gomà en un nou llibre-manifest que cal llegir: Prou catastrofismes lingüístics. Podem guanyar. 

Roberta Metsola, la nova presidenta del Parlament Europeu

Ni una passa enrere

En la història del Parlament Europeu mai havia mort el seu president en exercici del càrrec. La defunció de David Sassoli ha provocat que la cambra d’Estrasburg hagués de votar el seu relleu de forma lleugerament precipitada. De fet, a l’inici de la novena legislatura, els tres grans partits de l’hemicicle –socialistes, populars i liberals– ja havien pactat que a mig mandat una persona de l’ala conservadora n’agafaria les regnes. Mercadeig democràtic, és a dir, política. L’escollida ha estat Roberta Metsola, de 43 anys. El titular de la seva elecció és que la maltesa és, tot just, la tercera dona a presidir l’Eurocambra en seixanta anys d’història. El subtítol, que és on sovint s’amaguen les grans veritats, és més desencoratjador. Metsola, que representa un país on encara es penalitza l’avortament, ha votat en diferents ocasions en contra els drets de reproducció de la dona. En ple segle XXI, que una dona europea nascuda el 1979 encara mantingui aquests postulats i ostenti un càrrec de tanta responsabilitat, diu molt poc de l’Europarlament. Al contrari, en diu molt. Parla de com pinta d'esgarrifós el futur. Fites assolides a base d’anys, de lluita i d’esforç, que semblaven definitives, comencen a trontollar. Els vents retrògrads dels Estats Units arriben aquí amb massa força. En el seu discurs d’investidura, Metsola va garantir que lluitaria pels drets de les dones però ningú no se’n refia gaire. Emmanuel Macron, que va ser a Estrasburg a fer el “rendez-vous” a la nova presidenta, va sorprendre a tothom amb una petició explícita: que la Carta dels Drets de la Unió Europea reconegui el dret a l’avortament. Era un missatge per a Metsola, però a ningú no se li escapa que Macron ara parla en clau de campanya a les eleccions presidencials franceses i que l’avortament torna a ser un tema que el diferencia de la ultradreta i del que hi ha més enllà de la ultradreta. El que és greu, el 2022, és que aquesta encara sigui una qüestió que doni o resti vots.

Xavier Bosch és periodista