16/05/2022

Una guerra continental

3 min
Un avió de guerra suec vola sobre l'illa de Gotland, al mar Bàltic, l'11 de maig.

Fugides. A les estacions de tren i d’autobús de Kíiv o Lviv ara hi ha dones i nens que han fet el viatge invers, que tornen a casa per intentar refer la vida en un país en guerra. Gairebé dos terços dels tres milions i mig d’habitants que té la capital ucraïnesa han tornat a la ciutat. La resistència ucraïnesa també passa per intentar reconstruir una mínima normalitat en l’excepcionalitat d’una agressió militar que no té un horitzó pròxim.

Kíiv és ara l’escenari de desfilades polítiques de líders internacionals, mentre molts periodistes comencen a tornar cap al seu país. Alguns mitjans hi enviaran relleus, d'altres aniran rebaixant la intensitat de la cobertura.

La guerra ha entrat en una altra fase, llarga, enquistada, incerta. Les forces del Kremlin es concentren a l’est i al sud d’Ucraïna, empantanegades en operacions defensives, i lluitant per cada pam de territori amb pèrdues militars importants. Mentrestant, el diari rus The Moscow Times publicava, fa uns dies, que prop de 4 milions de persones van marxar de Rússia només entre gener i març d’aquest any. En els primers compassos de moviment de tropes i escalada retòrica, molts (els qui van voler i poder) van optar per fugir d’una Rússia que ha aixecat un Teló d’Acer digital, fet de censura i de control de les xarxes socials; arrossegada per un nacionalisme patriòtic que persegueix qualsevol dubte sobre el relat de greuges i agressions del Kremlin; aïllada simbòlicament de les interconnexions culturals amb la Unió Europea. La guerra també ha transformat Rússia.

Lògiques. La invasió russa d’Ucraïna té un efecte continental. La candidatura de Finlàndia i Suècia a l’OTAN canvia el paisatge geopolític europeu. Suposa el final d’unes neutralitats històriques; d’una manera d’entendre el teu lloc al món , que aquests països havien construït desafiant la lògica confrontacional de la Guerra Freda. Per això la transformació és més política que militar.

Però aquesta adhesió, si arriba (perquè Turquia també té la seva pròpia agenda en el conflicte d’Ucraïna), també farà que les fronteres europees de l’Aliança Atlàntica i les de la UE vagin convergint. L’arquitectura de seguretat continental estarà clarament dominada per l’Aliança Transatlàntica i la lògica dels Estats Units. Només quatre països comunitaris, Àustria, Xipre, Irlanda i Malta, en continuarien quedant al marge.

Solucions. La guerra està transformant políticament la UE. El futur de la Unió ja no passa per la superació de les crisis internes, sinó per trobar respostes viables als desafiaments que té a les seves fronteres. No és res de nou. És el mateix que hauria escrit el 2011 amb les revoltes àrabs i el 2015 amb l’arribada de migrants i refugiats a les costes europees. La història torna a trucar a la porta de la Unió. Però part de l’aprenentatge de tants errors passats es veu ara amb el debat sobre com buscar la manera d’integrar Ucraïna i els eterns candidats a la Unió per donar-los un lloc en una arquitectura política europea; per donar-los un horitzó polític i de cooperació. El 2002, quan Romano Prodi presidia la Comissió Europea i vivia obsessionat per saber on són els límits geogràfics d’Europa, ja es va treure de la màniga l’oferta política de “tot excepte les institucions”, una fórmula inclusiva per donar un destí comú a l’Europa continental. El que ningú s’imaginava aleshores és que Vladímir Putin i les seves aspiracions de reconstrucció imperial acabarien ressuscitant aquella idea, que avui es torna a debatre. És el poder de l’associació i la cooperació supranacional sobre una voluntat d’influència imposada per la força militar. 

Carme Colomina és periodista