La guerra dels drons
Quan Rússia va envair Ucraïna, el febrer del 2022, Europa es va despertar d’un somni estratègic. Després de dècades confiant la seva seguretat al paraigua de l’OTAN i a la protecció nord-americana, Europa va descobrir que la pau –com la democràcia– no està garantida. Alhora, el conflicte va revelar un canvi radical amb la guerra que havien conegut els nostres pares i avis. L’armament cada cop està més lluny de la mà i la mirada de l’humà que el dispara, i la mort més a prop d’un civil que està lluny del front de guerra. Els drons –petits, barats, letals i deshumanitzats– han substituït l’artilleria com a principals instruments de mort i vigilància. Avui la mort té so de brunzit i persegueix soldats que ajunten les mans implorant a la màquina que no els dispari abans de rebentar-los. No és literatura, són les imatges de propaganda de guerra que hem pogut veure preparant aquest dossier i que es reprodueixen fredament a les xarxes socials.
Els experts militars coincideixen que la guerra del futur serà altament automatitzada, però no totalment deshumanitzada. Els drons i robots poden fer tasques de vigilància o atac, però els humans continuaran sent indispensables. Aquesta dependència tecnològica, però, genera noves vulnerabilitats: si es bloqueja la connexió o s’interromp l’electrònica, un exèrcit pot quedar cec i indefens. Els comandaments ucraïnesos, immersos en aquesta realitat, admeten que la fatiga i la por s’han convertit en part del combat. Els pilots de drons, molts d’ells joves acostumats als videojocs, juguen un joc real en què la distància moral de l’assassí està garantida.
La mort vista des del cel
A Ucraïna entre el 70% i el 80% dels morts són causats per aquests dispositius no tripulats. El resultat és un front congelat, perquè qualsevol moviment és detectat i neutralitzat en qüestió de segons. Els exèrcits s’han vist obligats a reinventar-se amb tàctiques de microinfiltració, petits grups, moviments nocturns i l’ús de motocicletes i patinets elèctrics per escapar-se del radar enemic. Els grans blindats, símbol de poder en guerres passades, són ara objectius massa fàcils, com les columnes pesants i lentes que en el seu dia van intentar arribar a Kíiv sense èxit.
Ucraïna, que abans fabricava uns 5.000 drons anuals, en produeix avui entre dos i quatre milions cada any. Són armes assequibles i ràpides de construir, i el seu desplegament massiu ha convertit el país en un laboratori de guerra tecnològica –com ho ha sigut també Gaza– on s’assaja el combat modern.
La guerra invisible arriba a Brussel·les
A milers de quilòmetres de les trinxeres, Europa observa i pren nota. El comissari europeu de Defensa i Espai, Andrius Kubilius, resumeix els nous temps en termes clàssics: si vols pau, prepara’t per a la guerra.
Kubilius, ex primer ministre lituà, defensa els objectius de despesa de l’OTAN instant la Unió Europea a reduir la seva dependència dels Estats Units. En una entrevista feta pel nostre corresponsal a Brussel·les, Gerard Fageda, el comissari insta Espanya a complir els objectius de despesa i l’adverteix que no fer-ho debilita tota la Unió. “La defensa col·lectiva depèn del compromís individual de cada estat”, assegura. I afegeix un avís inquietant: “Els serveis d’intel·ligència europeus creuen que Rússia podria posar a prova l’article 5 de l’OTAN”.
La guerra d’Ucraïna ha impulsat una transformació estratègica sense precedents. Brussel·les vol convertir la fragmentada indústria de defensa europea en un sistema coordinat i eficient. Kubilius aposta per compres conjuntes d’armament, que podrien reduir costos fins a un 30%, i per projectes compartits com el “mur de drons” als països bàltics, dissenyat per vigilar la frontera amb Rússia. L’objectiu és construir una defensa comuna que no depengui de factors externs i que serveixi tant per dissuadir com per protegir.
La guerra d’Ucraïna ha redefinit no només la manera de lluitar, sinó també la manera de pensar la pau. Els drons han convertit el cel en un camp de batalla, però també han obligat els governs a reconèixer la seva fragilitat.
Per a la Unió Europea, el rearmament no és només una qüestió militar, sinó un acte de sobirania. La cooperació en defensa, la inversió tecnològica i la unitat política són ara els tres pilars d’un nou paradigma europeu. El somni d’una Europa que podia prescindir de la força ha mort a les trinxeres ucraïneses. En el seu lloc neix una Unió que entén que la defensa no és contrària als valors europeus, sinó component de la seva protecció.
Aquesta transformació no serà fàcil. Requerirà inversions colossals, consens polític i un canvi cultural: entendre que la sobirania no es mesura només en PIB, sinó en la capacitat de garantir la seguretat dels ciutadans en societats democràtiques i lliures.
