La guerra freda ha tornat. Els espies tenen més feina que mai (CV, aquí). Avui el teló no és d’acer. Els murs no són de ciment. No hi ha fronteres de filferros. Però les encriptacions, els codis xifrats, els llenguatges invisibles sense fotosíntesi estan més vius que mai. La informació real, de veritat, bona, mana avui com els dies del Big Bang, Adam i Eva o l’Homo habilis fent bricolatge endiumenjat al xalet cova. La informació és com l’aigua de l’aixeta: si en bec i no és potable em desoriento per anar per la vida, emmalalteixo, moro. La informació és salubre o tòxica. Hi ha molt contaminat. Molta merda al cervell. Molt porc senglar humà empestat. M’ho fa arribar un dels espies que tenim escampats pel país no ocupat.
“Al meu entorn el concepte tradicional de Catalunya ha desaparegut. No hi ha una visió nacional de lluitar per una cosa comuna”, informa l’agent sense cap tipus d’encriptació. En aquesta nova guerra freda ja no és lluita per Catalunya. Aquesta guerra freda no s’escalfa ni amb microones, thermomix o les paranoies vegetals dels mestres sanadors que diuen que no s’ha de menjar carn a la brasa i se la foten ells a granel quan no els veu ningú. És la guerra freda: la Catalunya dels farsants contra la Catalunya dels no farsants. El Procés no era per fer la independència: era per la supervivència. Caigut el mur s’aixeca un altre mur.
A l’altra banda hi ha exèrcits que s’autoorganitzen. Comunitats autodeterminades. Un país de països ultralocals i originals que han vist el futur. Milers de persones que s’han quedat soles. No els ajuda ningú. El país és un orfenat. No hi ha 112, ni 012. Arraconats com bèsties batejades per la sang treuen el talent natural, real, per tirar endavant. No hi ha res més invencible i perillós que un animal ferit. No hi ha jo sense nosaltres. Barcelona no actua de capital de res, ni de pal de paller, ni d’olla, ni de droga. Barcelona té el jo, però no el nosaltres. Catalunya s’ha convertit en una ONG que vol salvar tothom menys els catalans. Immigrants a casa nostra. Els teòrics palla mental volen ensenyar als pràctics esllomats com han de fer les coses. Els que no han fet mai res els hi diuen als que han fet sempre com han de fer les coses. Tracten com neandertals els que tenen la tecnologia humana des del primer dia. Les parets de les coves són plenes de vida, no de mort.
El feminisme l’han d’ensenyar també les padrines dels pobles, no només les teòriques subvencionades pintades de colors daltònics que viuen en sectes d’autoajuda còsmica. Us donen mil voltes. La farsa placebo dels emprenedors l’han d'ensenyar els paletes, els fusters, els lampistes… No hi ha més business plan que el que és dins del cap i la suor. Les xarxes socials són les associacions, les entitats, les festes majors, les infraestructures humanes per on circulen neurones, idees, amors, respecte. La pedagogia és la de padrins-pares i fills: els nens han de tenir quatre ulls, quatre orelles, la boqueta tancada i les mans a la butxaca. Més creure: per saber s’ha de creure. No volem nens feliços: volem nens vius. Farsa i més farsa.
El món es torna fred. L’era glacial. El mamut, la morsa, la foca, el pingüí, el glaçó de gel. Menjaran. Viuran. No ho podrà dir tothom. L’amor és fet d’espies. I d’un país blanc, blanquíssim. Infinit. Invisible. La sang serà la frontera.
