L’operació Fúria Èpica ha atrapat Europa. L’estratègia iraniana de maximitzar el caos com a resposta als bombardejos d’Israel i els Estats Units ha arribat fins a l’atac amb drons de Hezbollah sobre una base militar britànica a Xipre i els míssils iranians que han caigut en una base francesa als Emirats Àrabs Units. Però, sobretot, la guerra ha atrapat la Unió Europea en les seves pròpies contradiccions. Des de la cacofonia inicial, que ha fet ben evidents les divisions entre els grans països de la UE, a la tebior dels comunicats de Brussel·les. De l’ambigüitat inicial de França, el Regne Unit i Alemanya —els tres països que van formar part de la negociació per frenar el programa nuclear iranià— a l’alineament incondicional que ha demostrat després el canceller alemany, Friedrich Merz.
Amb el Pròxim Orient novament en flames, la guerra de l’Iraq del 2003 —que va dividir la UE entre la nova i la vella Europa, com va batejar salomònicament el fenomen Donald Rumsfeld— queda avui molt lluny. Aleshores, el cor de la Unió, amb París i Berlín al capdavant, defensava que una operació militar per derrocar un dictador havia de complir la legalitat internacional i tenir la cobertura de les Nacions Unides. Diumenge, en canvi, Merz va assegurar amb contundència que els debats legals no determinaran la resposta de Berlín a l'escalada de la confrontació amb l'Iran. I Pedro Sánchez es quedava sol verbalitzant que es pot estar contra un règim repressor com l’iranià i rebutjar, alhora, la unilateralitat d’un atac que ni tan sols ha passat pel Congrés dels Estats Units.
La UE és víctima de la seva incoherència. Mentre a la guerra d’Ucraïna defensa el principi de la inviolabilitat territorial i condemna una invasió unilateral, a l’Iran —en paraules del canceller Merz— "les classificacions del dret internacional tindran poc efecte".
Entre la desorientació estratègica i les dependències energètiques, la UE comença a prendre les mides a una nova crisi a les seves fronteres. La producció de gas i de petroli està amenaçada pels atacs amb drons sobre les infraestructures energètiques del Golf i els bombardejos sobre l’Iran. A més, l’impacte de l’escalada bèl·lica sobre el transport marítim que passa per l'estret d'Ormuz alimenta la por a futures interrupcions en els subministraments. De moment, el preu del petroli ha augmentat al voltant d'un 8%, i el preu europeu del gas s’ha encarit ja al voltant d'un 20%. Europa depèn molt menys del petroli i el GNL del Golf que la Xina, l'Índia, el Japó i Corea del Sud, però no està aïllada. La inestabilitat augmentarà, encara més, la pressió sobre unes economies, com la francesa o l’alemanya, ja prou endeutades pels esforços armamentístics dels últims anys.
Una vegada més els tambors de guerra marquen el ritme de la transformació geopolítica de la Unió. Emmanuel Macron anunciava, aquest dilluns, que França augmentarà el seu arsenal de caps nuclears (actualment en té, segons estimacions, uns 300), i prometia més coordinació estratègica amb els socis europeus. En un discurs des de la base naval d'Île Longue, que alberga els quatre submarins nuclears que té França, Macron va parlar de futurs exercicis conjunts, del desplegament de forces estratègiques a tot Europa i de la preparació d’un marc de "dissuasió avançada" on es podrien afegir altres països com ara Alemanya, Polònia, Bèlgica, Grècia, Suècia, els Països Baixos i Dinamarca.
A més, els atacs sobre Xipre també han provocat que la UE es plantegi obrir la discussió, els pròxims dies, sobre la clàusula de defensa mútua, inclosa a l’article 42 del Tractat de la Unió, i que obliga els estats membres a assistir qualsevol soci objecte d'agressió armada al seu territori.
Malgrat tots aquests moviments, però, Europa continua sent només una observadora absent en l’acceleració que està redibuixant el mapa dels equilibris regionals a la seva frontera sud.
Donald Trump ja es va encarregar d’eliminar els europeus de l’equació del futur de l’Iran, durant el seu primer mandat, quan va liquidar l’acord nuclear que havien negociat el seu predecessor, Barak Obama, i la UE amb les autoritats de Teheran. Després, la UE s’ha esborrat ella sola de qualsevol influència regional, tant al conflicte del Pròxim Orient com al futur de Síria. O, ara, a l’Iran. La UE és un poder absent i, alhora, directament dependent dels riscos geopolítics d’una confrontació que no té data de sortida.
