31/05/2022

L’hàbit d’incomplir

3 min
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en l'acte de commemoració del 40è aniversari de l'entrada d'Espanya a l'OTAN

1. Notícia. El concepte de notícia va lligat a la novetat: coneixement d’una cosa que no se sabia. I en aquest sentit, l’enèsim cas d'incompliment dels compromisos pressupostaris de l’Estat amb Catalunya (exercici 2021) no té res de desconegut ni d’inesperat, any darrere any es repeteix la mateixa lamentable cançó, expressió d’una deixadesa que no pot ser casual ni involuntària. Forma part de les patologies estructurals d’un sistema carregat de mecanismes de resistència al reconeixement de les diferències. Si a més les dades van acompanyades d’una sinistra asimetria que fa que Madrid rebi molt més del que li tocava, no és estrany que la normalitat sigui portada dels mitjans de comunicació, perquè és escandalosa.

Si els compromisos adquirits en una llei tan fonamental com la pressupostària són tan vulnerables (i Catalunya no és l'única perjudicada), això vol dir que el funcionament de l’Estat està lluny de ser una màquina greixada i eficaç, i que la frivolitat és l’estat d’esperit que determina una negociació política en què es pacta per salvar el tràmit parlamentari corresponent sense cap garantia de compliment. Tots ho saben i tots hi juguen. El que incompleix és culpable, però el que ha negociat no pot al·legar ignorància. I menys en un temps de volatilitat creixent de la política, que fa que l’oportunisme faci variar les estratègies permanentment. Per molt que a alguns sectors de l’independentisme aquestes notícies els omplin de joia perquè alimenten el discurs de confrontació i permeten apujar els decibels per dissimular la impotència real del moviment, no podem perdre de vista els efectes d’aquest tipus de comportaments, en un moment de canvi del model democràtic cap a l’autoritarisme.

Evidentment, aquesta recurrència de l’Estat en el menysteniment és un al·legat permanent contra l'única estratègia possible: la negociació. Certament, Pedro Sánchez té raons per presumir d’haver aprovat 140 lleis des de principi de legislatura amb una majoria plural que semblava condemnada a la inestabilitat i que no ha donat un sol trumfo a l’oposició. Ha estat diverses vegades al límit, i en un cas –l’acord laboral– va ser un presumpte error d’un diputat de la dreta el que li va treure les castanyes del foc. Però fins ara tots plegats han fet honor al sentit de l’oportunitat. Els socis han marcat perfil quan ha estat necessari, però sense dur-lo mai al precipici. Aquesta mateixa setmana Unides Podem ha fet el buit a la reunió de l’OTAN a Madrid. En cap moment s’ha posat en qüestió l’ordre establert, simplement s’ha intentat fer-hi algunes correccions que permetin als socis no trencar el joc i a l’electorat d’esquerres creure que sí, que malgrat tot paga la pena un govern que barra al pas a la dreta.

2. Ressentiment. Però la política avui es juga en el terreny del ressentiment –com ho demostra el creixement de l’extrema dreta entre les classes populars–, que és del que la dreta es vol aprofitar. La política espanyola viu entre dos límits: l’espai econòmic definit per la fase actual del capitalisme (al qual Sánchez s’ha acomodat sense escarafalls) i l’espai polític definit per la qüestió nacional, la unitat de la pàtria enfront de les pretensions dels nacionalismes perifèrics, amb l’independentisme català en el punt de mira. És a dir, a la font del ressentiment pròpia de les fractures socials d’unes societats en desigualtat creixent, aquí s’hi afegeix una versió particular de la qüestió identitària, que si en l'entorn europeu es desplega principalment contra la immigració estrangera, amb les demencials teories del gran reemplaçament, aquí té en primer pla el desafiament català.

Sánchez ha intent contemporitzar –amb els indults com a gosadia màxima–, però s’ha aturat massa vegades deixant en la incomoditat ERC i altres partidaris de la negociació i de la supervivència de la majoria plural enfront de les dretes radicalitzades. I no ha canviat hàbits com el desigual compliment pressupostari. Estem en un moment en què, com diu Jacques Rancière, “l’extrema dreta és l'única força de rebuig autoritzada pel sistema”. Però donar suport al que no compleix cansa, i debilita l’incentiu d’impedir que la dreta radicalitzada arribi al poder. 

Josep Ramoneda és filòsof