Han passat només 15 anys de la crisi financera i immobiliària que va afectar profundament la classe mitjana i treballadora espanyola, i que va deixar conseqüències importants que val la pena no oblidar. Allà apareixen els anomenats actius tòxics, immobles i solars que van perdre valor econòmic, i on allò tòxic no eren els actius (cases i solars) sinó les valoracions amb qualificacions AAA.
Van ser tres crisis en una: financera, creditícia i immobiliària, de les quals encara patim les conseqüències, i un dels seus elements principals van ser les valoracions realitzades sobre l’habitatge i el sòl. Aquestes tres crisis van introduir un volum extraordinari de noves regulacions emparades per la UE i els estats membres i basades en l'austeritat. En l'àmbit financer, es van incrementar les exigències en les provisions al sector bancari i per a la concessió de nous crèdits al sector immobiliari. En l'àmbit urbanístic, es van incrementar els controls i la regulació, principalment en l'atorgament de llicències. En l'àmbit de les administracions públiques es van introduir criteris molt rígids en el control del dèficit i el deute públic.
Avui, el 2025, intentem fer front a la crisi de l'habitatge amb una regulació que va ser conseqüència de les regles fiscals de l'any 2012 i de les polítiques austericides, i que ara cal adaptar a les dimensions actuals d'aquest repte social de primera magnitud per a les ciutats.
Partim d’una afirmació: l'habitatge requereix sòl, sostre i diners.
Si l’habitatge és un dret i el considerem el cinquè pilar de l’estat del benestar, és imprescindible incrementar substancialment la inversió pública en habitatge. El dret a la salut representa el 9% del PIB; l’educació, el 4,5% i el sistema de pensions, un 12%. Avui, la despesa pública en habitatge representa el 0,2% del PIB, lluny de l'1,5% de la Unió Europea.
Resoldre aquesta bretxa exigeix flexibilitzar la normativa sorgida de la crisi financera del 2008 –les regles de despesa, dèficit i reducció dels nivells de deute– per activar totes les palanques financeres possibles. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, té un romanent positiu de tresoreria de 200 milions, superàvit i un deute inferior al 30%. Pensem en l'exemple del Regne Unit, que fa només uns dies va anunciar un pla per adquirir i construir habitatge per valor de 46.000 milions d'euros. Barcelona no pot fer aquest tipus de plans sense alliberar-se de les limitacions fiscals. Així i tot, no solucionarem el repte de l'habitatge només recorrent a la iniciativa pública, ens cal la col·laboració del sector privat en les seves diverses formes per donar resposta a la construcció d'habitatge assequible i social.
L'habitatge és la nova infraestructura, per la qual cosa cal obrir nous debats que afecten el planejament urbà: considerar l'habitatge protegit com un nou “sistema urbà”, incrementar l'edificabilitat per a aquesta tipologia d’habitatge, transformar l'ús de sostre econòmic i comercial en sostre per a habitatge protegit o la possibilitat d'incrementar la densitat de la ciutat, perquè obtenir sòl barat a la trama urbana és difícil, ja que cal dotar-la de serveis i equipaments.
A Barcelona hem de definir una missió: que el parc públic d'habitatge arribi al 10% del total en 20 anys a través de producció pròpia, utilitzant el dret de superfície a tercers (tant a través del conveni ESAL per a entitats sense afany de lucre com amb altres actors del sector privat), i també mitjançant cessions d'actius privats al sector públic.
L’habitatge és un repte i un debat polític de primera magnitud que requereix acords entre les parts, a curt i llarg termini. Acords de regulació, de transferències públiques o de producció d’habitatge. Per resoldre la pregunta de qui ha d'invertir, posseir i gestionar aquests habitatges socials i assequibles, hauríem d'aparcar postures puristes o extremes. Tant la d'aquells que consideren adequada només la propietat pública, gestionada i construïda pel sector públic, com la d'aquells que consideren que l'Estat ha de deixar actuar lliurement el mercat i limitar-se a atendre els més desafavorits.
Una qüestió central quan parlem de la ciutat democràtica és quin és el “pacte social” de distribució del valor urbà. L'Estat i les administracions públiques han estat fins ara els proveïdors de l'estat del benestar: sanitat, educació, pensions o el sistema de dependència. Ara el sector públic ha de fer complir també el seu paper de garant i proveïdor del dret a l'habitatge, utilitzant totes les eines al seu abast, també la col·laboració amb el sector social i el privat.
