07/05/2022

L’habitatge perdut i retrobat: una història per no dormir

2 min
Vista de Barcelona
Dossier Habitatge: la tempesta perfecta Desplega
1.
El 'banc dolent' deixa els seus pisos en mans dels fons d’inversió
2.
L’habitatge perdut i retrobat: una història per no dormir
3.
Les competències, la pedra a la sabata de la llei d'habitatge estatal
4.
La venda d'habitatges recupera els nivells prebombolla i amb preus a l'alça
5.
600 euros per una habitació: “Tothom vol aprofitar-se de la situació”
6.
La crisi de l'habitatge: ¿tornar a començar?

La Fundació Hàbitat3 treballa amb ajuntaments per ajudar a oferir habitatge a famílies vulnerables desnonades. Una forma d’obtenir pisos és, per a nosaltres, la compra a bancs, exercint el dret de tempteig que ens dona la Generalitat. En comptes que els pisos siguin comprats per inversionistes, ens els podem quedar nosaltres i així n’assegurem un ús de lloguer social. 

Doncs bé, un dia vam comprar un d’aquests pisos en un municipi prop de Barcelona per un preu de 25.000 euros. Un cop rehabilitat, vam informar l’ajuntament i aquest va decidir quina família de la seva mesa d’emergències hi aniria a viure. 

El dia de l’entrada al pis, la situació va ser colpidora: plorant, la família ens va dir que aquell era, justament, el pis del qual havien estat desnonats deu anys enrere. S’havien endeutat per 250.000 euros i amb la crisi van perdre la feina i no van poder retornar el préstec. El banc es va negar a una rebaixa del deute, imaginant-se que si els feia fora podria vendre l’habitatge a un preu alt. Passats deu anys, aquell habitatge no s’havia venut i s’havia desvaloritzat absolutament. 

Heus aquí l’essència del drama. Essència multiplicable per les 40.000 famílies que han perdut el seu habitatge a Catalunya per impagaments hipotecaris, i a les quals no podem reallotjar perquè no tenim prou parc públic. Mentrestant, els bancs han anat acumulant habitatges buits que es degraden, creen problemes a les comunitats de veïns i acaben venuts a preus molt per sota del que haurien pogut pagar els seus compradors originaris. 

Rebaixar el deute a les famílies mantenint-les en els seus habitatges hauria evitat l’acumulació d’habitatges buits, la degradació del parc i les ocupacions com a fenomen anòmal d’accés a l’habitatge. Negociar amb els bancs que el rescat bancari fos a canvi d’habitatges hauria permès enfortir el parc públic. Els més llestos de la classe no ho van veure així i ens han dut on som: al desastre total. 

El mal, però, ja està fet, i ara, per mirar de posar seny dins el caos, hem d’exigir augments importants de cessions d’habitatges dels grans inversionistes a les administracions públiques i que s’augmentin els fons públics per comprar habitatges, per fer créixer el parc públic d’una tacada a uns costos molt inferiors als de la nova construcció. No sé si anem per aquí.

Presidenta de la Fundació Hàbitat3
Dossier Habitatge: la tempesta perfecta
Vés a l’ÍNDEX
stats