07/05/2022

La crisi de l'habitatge: ¿tornar a començar?

2 min
L'ocupació de locals buits és una pràctica habitual de persones afectades per la crisi de l'habitatge
Dossier La crisi de l'habitatge: ¿tornar a començar?

La crisi financera fruit de la bombolla immobiliària que va deixar un paisatge habitacional dramàtic, amb milers de famílies sense sostre, encara és una realitat social sagnant. Una realitat que, superada la pandèmia, i malgrat les turbulències econòmiques per la guerra d'Ucraïna, torna a fer-se evident amb la pujada de preus dels pisos de compra i de lloguer. El mercat sempre és ràpid a reaccionar: els inversors, sobretot estrangers, no perden mai l'oportunitat, i l'habitatge, sobretot en places com Barcelona, segueix sent una aposta segura. Els esforços de les administracions i les reformes legals per assegurar el dret bàsic a l'habitatge sempre van a remolc. Les entitats socials no donen l'abast. El sensellarisme i els infrahabitatges són una evidència visible a la qual tots ens hem acostumat. Els joves no tenen més remei que compartir habitatge si es volen independitzar, i ho tenen molt difícil per trobar una llar estable com la dels seus progenitors.

I en aquest context de precarietat enquistada, amb la llei catalana curtcircuitada pel Tribunal Constitucional i l'espanyola en discussió, aquest abril hi ha hagut un moviment tan rellevant com discret: la Sareb, popularment coneguda com el banc dolent, ha deixat els seus pisos (45.618) en mans de dos fons d'inversió, filials de Blackstone i KKR, que en gestionaran tots els actius a través de les seves immobiliàries Anticipa i Aliseda (Blackstone) i Hipoges (KKR). La lògica social demanaria que aquests pisos dels bancs rescatats (pisos que, per tant, d'alguna manera ja hem pagat entre tots: la seva recompra ha estat avalada per diners públics) anessin a parar a habitatge social. Però no ha estat així. En bona part per la dificultat de gestionar un conjunt immobiliari tan ampli, amb la forta inversió que demana per posar-lo al dia, i en part per falta segurament d'una política d'habitatge més decididament pública: sense un gran gestor públic d'habitatge, inexistent, és difícil fugir dels agents del mercat amb capacitat logística.

En tot cas, el missatge que es desprèn d'aquesta operació és difícil de pair, sobretot pels qui van patir duríssimes execucions hipotecàries. Amb els preus de nou a l'alça, amb la inflació disparada i amb els sous que no creixen al mateix ritme i una taxa d'atur que costa de fer baixar, la ciutadania seguirà patint per accedir a habitatges dignes. És un cercle viciós. A Barcelona ciutat, per exemple, el preu mitjà del metre quadrat està ja per sobre els 16 euros, de manera que un pis de 60 metres quadrats fàcilment pot arribar als 1.000 euros de lloguer al mes. Només forçant des del camp polític la col·laboració obligada del sector privat amb l'habitatge públic es podrà reconduir la crisi de l'habitatge, un problema social gravíssim que caldria afrontar amb valentia si no volem avançar sense remei cap a una societat més desigual i fracturada.

Dossier La crisi de l'habitatge: ¿tornar a començar?
Vés a l’ÍNDEX
stats