La despesa militar és el típic tema que aprofiten els comentaristes de torn, això vol dir els que han de fer un comentari a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, per criticar els antimilitaristes i, sobretot, per titllar d’ingenuïtat el fet de creure que es pot viure en un món sense exèrcits i en pau. De moment, però, l’únic que hi ha de cert és que vivim en un món amb exèrcits que no està en pau. Un món sobre el qual plana una amenaça permanent de guerra mundial, amb conflictes oberts a diferents punts del planeta. Un món que pateix unes desigualtats socials estratosfèriques i que destina uns diners igualment desproporcionats a uns suposats serveis de defensa que l’únic que defensen són els interessos d’uns egòlatres incompetents en diplomàcia. Uns megalòmans votats democràticament, alguns més que d’altres, que reben els vots, paradoxalment, dels qui més patiran les conseqüències de les seves polítiques i que seran els carcellers de les seves pròpies presons. Vivim en una terra que dona voltes tota l’estona als mateixos errors sense resoldre’ls i hi cau una vegada i una altra, com si fos un fet físic inevitable. Una terra plena de tombes de vides que estaven plenes i que han buidat de cop aquestes armes i bombes que hem de comprar i hem de tenir per defensar-nos dels enemics. Una defensa que s’ha d’adquirir també sota amenaça, perquè si no la compres et coaccionen per no comprar-la. D’entrada, ja et posen la pistola al pit. No es pot dir que no siguin coherents. Però d’això va la seguretat: d’amenaçar-te constantment. Per això la pregunta és òbvia: ¿De què ens hem de defensar, en realitat? ¿Estem segures en un món on les bombes no ens cauen a nosaltres directament però veiem com aniquilen altres éssers humans? ¿Estarem molt més tranquil·les si ens rearmem i destinem impostos a uniformes de camuflatge i avions supersònics, que són igualment susceptibles de ser tombats però que moriran matant? A qui volem enriquir més, a part dels corruptes? A qui, com sempre, s’està beneficiant de tanta matança, tanta destrucció i tanta amenaça? Realment és ingenu començar a plantar-se davant de tot això? Potser és impossible fer-ho ¿però no és el que hauria de pensar tothom, en realitat?
Òbviament tot plegat no té res a veure amb defensar la postura del govern espanyol, un govern que ara mateix prou feina té amb mantenir-se dret i sostenir el seu propi model de corrupció i de repressió. Té a veure amb l’alternativa real a un món que ens està fent cada vegada més por, i no som capaces d’aturar la seva deriva de personatges sinistres que aconsegueixen que no vulguem sortir del nostre cau de comoditat i diguem que sí a tot mentre no ens toquin el que tenim, per poc que sigui. És duríssim veure i reconèixer com ens sotmeten una vegada i una altra, i a sobre haver de sentir els comentaris dels qui sempre es posen al costat del guanyador, com si en realitat hi hagués un guanyador. A les tombes només s’hi llegeixen pèrdues.
Però l’opció pacifista és dels ingenus, que no entenen en quin món vivim, diuen. Quan justament és al revés, perquè és l’opció més revolucionària: quan millor s’entén el món és quan es fa més necessari apostar pel desarmament. Sobretot perquè aquests individus no són ningú sense una cort que els sosté i uns exèrcits que reben ordres. Ho hem vist quan queien, quan cauen. I de batalles, ja en tenim prou amb les nostres pròpies internes i contra les quals, per cert, no hi ha exèrcit que valgui.
