Hi ha hagut mai un votant racional?

"L'economia, estúpid". Se'n recorden? El 1992, el demòcrata Bill Clinton va ser candidat a la presidència dels Estats Units amb una campanya basada, essencialment, en tres frases breus que el seu assessor James Carville havia escrit en una pissarra: “Canvi o més del mateix”, “L'economia, estúpid” i “No oblidar el sistema de salut”.

La idea era arribar a la Casa Blanca parlant de les necessitats i els interessos més urgents dels ciutadans. O sigui, apel·lant a la racionalitat del votant. I Clinton va guanyar. Però no perquè el votant fos racional, sinó més aviat perquè un tercer candidat, l'empresari texà Ross Perot, es va emportar gairebé el 20% dels sufragis i va dividir el camp republicà. Sense Perot, George Bush pare hauria guanyat sobradament.

Tendim a creure, potser perquè necessitem un mínim de fe en el sistema, que cada ciutadà vota segons els seus interessos. I que del recompte es pot deduir una cosa catalogable com a “interès general” o, com a mínim, un “interès majoritari”. Això és força fals.

El 2007, l'economista Bryan Caplan va publicar als Estats Units un assaig titulat The myth of the rational voter: why democracies choose bad Policies [El mite del votant racional: per què les democràcies trien males polítiques]. El llibre va tenir un impacte considerable, encara que hi hagués altres assajos anteriors amb tesis i exemples similars, com Democracy: the god that failed [Democràcia: el déu que va fracassar], de Hans-Hermann Hoppe. No fa gaire, el 2016, va aparèixer Against democracy [Contra la democràcia], de Jason Brennan, argumentant més o menys el mateix. En tots els casos, els autors acaben proposant que només ciutadans qualificats tinguin dret a votar. Això, per cert, tampoc resulta convincent.

Si considerem que el vot racional és el que s'ajusta als interessos del votant, els exemples d'irracionalitat són gairebé il·limitats. Per exemple, un empresari agrícola el negoci del qual es basa en la mà d'obra immigrant pot votar per un partit que té com a objectiu principal prohibir la immigració, i quedar-se tan ample.

Recordem que el llibre de Caplan va aparèixer el 2007, cap al final del mandat de George W. Bush. És a dir, en una altra època. Quan es va publicar a Espanya (2016), això del votant irracional ja s'havia convertit en una obvietat. 2016 va ser l'any del referèndum sobre el Brexit i de l'elecció de Donald Trump. Atès que Donald Trump (colpista, defraudador, mentider patològic i potser mentalment malalt) sembla destinat a tornar a ser l'aspirant republicà aquest any, la irracionalitat es pot donar per confirmada.

Si això d'“és l'economia, estúpid” tingués alguna consistència, és a dir, el benestar o malestar material dels votants, el vell Joe Biden tindria la reelecció assegurada. L'economia nord-americana va millor que amb Trump. Tot i això, no és el cas. Un dels factors principals de la irracionalitat gira al voltant de la fidelitat al partit, o al líder, cosa que podria confondre's amb una certa coherència ideològica. La fidelitat al partit, o al líder, va unida a la necessitat que els seus rivals siguin derrotats. Dic rivals, però hauria de dir enemics: la política del segle XXI es basa en la confrontació, com més brutal i visceral, millor.

Parlàvem de coherència ideològica, és a dir, d'un altre mite. Un exemple clar és el que passa a l'interior del PSOE. Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa i veterà militant socialista, diu sobre l'amnistia als participants en la declaració d'independència de Catalunya i a les protestes posteriors exactament el mateix que deia Pedro Sánchez fa molt poc. Però dir això ara és cercar-se l'excomunió. El que fa set anys era blanc ara és negre.

Cal fer una precisió sobre la irracionalitat dels votants: en no poques ocasions és conseqüència de la irracionalitat dels dirigents polítics. Vistos des del moment present, ni el Brexit ni les eleccions que van portar a la breu declaració d'independència de Catalunya no semblen una exhibició de racionalitat. Al seu moment, però, van tenir la seva lògica.

Als britànics se'ls va prometre que sortir de la Unió Europea no només era fàcil, sinó també beneficiós. Als catalans se'ls va prometre que trencar amb Espanya també era fàcil (va resultar que no) i beneficiós (això va quedar per veure). Els votants van decidir creure-s'ho, cosa que va tenir el seu costat racional (cal concedir una mínima credibilitat als polítics perquè la democràcia liberal funcioni) i el seu costat irracional (siguem realistes, avui dia cal fer un gran esforç de voluntat per creure's els polítics, sobretot quan prometen grans coses).

Vivim un final d'època i caminem a cegues sota l'amenaça d'un canvi climàtic potencialment cataclísmic. Això explica en part tota mena d'irracionalitats. Sobre la qüestió de si va existir alguna vegada un votant racional, el que és racional, em sembla, és creure que no.