Després del debat que va provocar la sèrie documental Generació porno de TV3, aquestes darreres setmanes també s’ha parlat de la hipersexualització a les xarxes socials, les models generades per IA amb milers de seguidors o les imatges d’infants modificades amb IA per a consum pornogràfic. Vivim a l’era de l’hipersexe. És l’esclat d’un sexe-fantasia hipertròfic, un sexe-consum mediatitzat que va afegint capes de distorsió –que sobretot perjudiquen les dones i els més joves–. Mentrestant, els beneficis econòmics dels que són a l’altra banda de les pantalles, de les nostres fantasies, continuen augmentant. Un "M’agrada", un match, un missatge, una visualització més. I a fer caixa.
De l’OnlyFans (la plataforma britànica d’artistes on sobretot triomfa la performance pornogràfica) al sexting (el sexe verbal que s’escriu amb tinta digital i es complementa amb selfies explícites), passant per les apps de tot tipus de cites o els “paranys per a assedegats” (thirst traps) de TikTok i Instagram, els continguts digitals relacionats amb el sexe no paren de guanyar terreny. Si tot el que està vinculat –en més o menys mesura– al sexe ocupa cada cop més bytes és perquè la fantasia també és una part indispensable de la nostra sexualitat. És allò de les teories dels subuniversos que van desenvolupar William James primer i Alfred Schütz després: necessitem fer immersions en els submons imaginaris que ens permeten tolerar la quotidianitat. Precisament és per aquesta importància de la fantasia que el món digital no para de créixer –la submissió sovint arriba per via de la necessitat–. Gràcies a la tecnologia, els nostres (sub)mons s’eixamplen i s’omplen de possibilitats, que poden acabar materialitzant-se o no, però quines conseqüències pot tenir obrir de bat a bat les portes dels nostres subuniversos mentals a empreses que en volen treure un rèdit econòmic?
Inevitablement, un dels temes que més cua han portat del debat Generació porno és el de l’essència i la deriva digital de la pornografia. N’hi ha que defensen el seu caràcter subversiu, però si el porno pot tenir capacitat subversiva és, bàsicament, perquè el sexe en té. El sexe és un espai –un subunivers– amb unes regles de joc pròpies, flexibles i lligades a la creativitat: en una trobada sexual podem consentir coses que no permetríem en cap altre context. Ara bé, la indústria del porno (el gratuït, el que s’escola per totes les escletxes) es troba exactament a la intersecció on conflueixen el cibercapitalisme i el patriarcat. I això fa que perdi la seva possible potència subversiva. És més, la pròpia etimologia de la paraula pornografia és indissociable dels fonaments de l’estructura patriarcal. El mot prové d’un compost en grec antic format per pornē (prostituta, originàriament comprada, segurament perquè es referia a les esclaves sexuals) i graphein (escriure): "Escriure sobre prostitutes". Potser és a causa d’aquesta perspectiva heretada –que encara plana sobre el porno– que les dones tenim molt interioritzats els estereotips facials, guturals/vocals i posturals que exciten els homes. I potser és per aquest mateix motiu que quan descrivim el sexe amb un home amb l’expressió “ha vist massa porno” no acostuma a ser un afalac. Ves que part de l’origen de la bretxa orgàsmica no sigui etimològic.
"Merda de patriarcat, hòstia, és que no avancem ni dades pel cul. Enradera, anem, com els crancs". Aquestes són les reflexions de la Laura, un personatge que deixa anar un discurs encès sobre el porno a L’altra, de Marta Rojals. Tot i l’aparent maduresa que està assolint el feminisme, no anem endavant, doncs? Potser no del tot. Malgrat que és cert que, en algunes coses, sembla que el feminisme avanci a pas ferm, el progrés moral no existeix. Si més no, això és el que defensen alguns teòrics, com el filòsof polític John Gray. O per matisar-ho una mica: el progrés moral existeix només parcialment i temporalment, és una mena de miratge que pot desaparèixer en qualsevol moment. Ens ho demostren la història i el nostre present (els exiliats, les guerres, els partits i els personatges polítics que s’alcen com si no haguéssim après res). Però també ens ho demostren accions isolades quotidianes, que poden desmuntar la fantasia del progrés moral en un instant. El feminisme, ara diré una obvietat, s’ha desenvolupat a còpia de produir i difondre coneixement. I com que el coneixement és acumulatiu (el progrés del coneixement sí que és un fet), hem anat tirant endavant. Però aquest és el feminisme teòric, el de manual. L’ètica, la moral, la vida van per una altra banda.
En el nostre dia a dia hi ha indicis que apunten que potser és cert que "no avancem ni dades pel cul": la irrealitat de les imatges creades o retocades amb IA, que ens fa detestar els nostres cossos massa reals; els mars d’àcid hialurònic i les colònies desbocades del bacteri Clostridium botulinum que s’injecten les dones joves i les que no volen –o no poden– deixar de ser-ho; la quantitat abassegadora de “paranys per a assedegats” de TikTok i Instagram penjats “lliurement” per obtenir més likes; o la fina línia de molt alta tensió que separa l’empoderament de la hipersexualització (la deriva de la pornografia a internet i les seves innegables conseqüències queden pendents per a un altre dia).
I una última obvietat: pràcticament tots els gegants tecnològics –de Meta a Pornhub, passant per OnlyFans o Snapchat– han estat creats i són comandats per homes. Que el triumvirat format pel patriarcat, el capitalisme i la indústria digital no ens faci passar gat per llebre.
