Una hipòtesi
Una hipòtesi sobre el cas Cerdán seria que la línia de defensa de Benet Salellas fos certa, en el sentit que la Guàrdia Civil hagués fabricat proves falses i que la justícia (el Suprem) hagués admès aquestes proves falses com a indicis incriminatoris. Això no hauria de voler dir necessàriament que l’exsecretari d’organització del PSOE i els seus amics, l’exministre José Luis Ábalos i l’exassessor Koldo García, no fossin culpables, i també una tropa d’orangutans notoris. Però podria passar (no seria la primera vegada) que algú dins la policia i la justícia, endut pel comprensible i fogós entusiasme de salvar Espanya, hagués decidit afegir pel seu compte una mica d’intensitat al relat dels fets. Per exemple, sembla segur que els esmentats exdirigents socialistes compartien el seu entusiasme per la prostitució, i per pagar-la amb diners de procedència dubtosa, i la prova que això deu ser així és que el PSOE hagi inclòs una clàusula antiputers al seu codi intern de conducta. Però, certament, el fet que uns brètols siguin i es comportin com uns brètols no és incompatible amb l'existència de proves manipulades.
No cal ni invocar Pegasus, un cas que entra dins l’àmbit de l’alt espionatge. Parlem d’un nivell força més baix: policies, i jutges i fiscals, fent feina bruta per fer caure un govern que no els convé i que, a més, consideren il·legítim, com s’ha repetit tantíssimes vegades des de la dreta nacionalista. A l’estat espanyol, la fabricació de proves falses (i la seva posterior publicació, la seva utilització en la construcció d’opinió pública i publicada, i fins i tot la seva judicialització) ha estat un instrument força utilitzat per l’anomenada policia patriòtica a l’hora de carregar sospites, o denúncies falses, damunt els enemics de l’Estat. Ho saben bé des de Xavier Trias fins a Pablo Iglesias, passant ara mateix per Mónica Oltra i desenes d’activistes independentistes o d’esquerres, i fins i tot activistes en favor dels drets humans. La diferència en aquest cas consistiria a crear aquesta mena de proves, i utilitzar-les contra membres del govern d’Espanya, o persones de la màxima confiança. El delicte i el frau democràtic serien els mateixos, però hi hauria un salt qualitatiu en el seu abast: no deixa de ser diferent, a Espanya, anar contra el PSOE que anar contra els catalans, o contra els antisistema.
Si en algun moment del camí judicial del cas Cerdán –que s’endevina llarg i tortuós– s’arribés a provar que aquest tipus de pràctiques han existit, l’escàndol seria majúscul i necessàriament tindria conseqüències. Aquest cap de setmana de comitè federal del PSOE i congrés del PP ha marcat la sortida en la cursa final cap a les properes eleccions generals, una cursa que –duri el que duri– serà previsiblement encara més agressiva i estarà encara més enfangada que la legislatura fins ara. Proves fabricades i admeses a judici contra el partit del govern seria un altre gir de guió que de moment no es veu però que no seria inversemblant, atès el to embogit de la comèdia. Apuntem-ho només com a hipòtesi.
