Mentre diumenge, 12 d'octubre, la meva dona i un servidor fèiem la caminada dominical a pas animat –res de passeig– vam ensopegar pels carrers de l'Eixample amb diverses parelles que duien vestits folklòrics llatinoamericans. Al davant de la Pedrera, dues noies japoneses portaven banderetes espanyoles que els havien regalat a la parada instal·lada per Vox allí mateix. També vam veure gent amb roba baturra, i un galgo amb un mocador on es distingia la cara del general Franco. Al vespre, en llegir la crònica de Roger Palós al diari ARA, vaig entendre per què hi havia gauchos pel carrer: es tractava d'un grup de ballarins que s'afegien, potser sense saber on es posaven, a la grotesca i irrisòria trifulga protagonitzada per uns mil dos-cents militants de l'extrema dreta espanyolista, segons dades de la Guàrdia Urbana. 127 anys de ressentiment: des del 1898. Si no ho van fer, els recomano de tot cor que es llegeixin l'article de Palós: es faran un tip de riure, o de plorar.
Tot això de la hispanitat no ha acabat de rutllar mai. Hi ha moments de veritable clímax, però. En aquest sentit, vull evocar el pobret Pablo Casado. "La Hispanidad es la etapa más brillante de la historia del hombre junto con el Imperio Romano –delirava l'any 2018 aquest dirigent defenestrat del PP–. ¿Qué otro país puede decir que un nuevo mundo fue descubierto por ellos, que tres embarcaciones salieron de Huelva con capital privado y consiguieron cambiar la historia del mundo para siempre?" Això del "capital privat" és un anacronisme tan ridícul que resulta acceptable com a gran broma. Les comunitats culturals i lingüístiques com la hispanitat, la Commonwealth, la francofonia o la lusofonia són xarxes internacionals que suposadament comparteixen llengua i història, però difereixen de manera notable en la seva estructura i els seus objectius. En alguns casos, aquestes xarxes són invertebrades i un punt imaginàries, com en el cas de la hispanitat, mentre que en d'altres, com la Commonwelth, tenen veritable entitat. Sigui com sigui, han sorgit de processos històrics gairebé sempre traumàtics relacionats amb la colonització i la descolonització. La Commonwealth sí que és una veritable organització internacional, que agrupa 56 estats independents, molts dels quals van formar part de l’Imperi Britànic. Va néixer amb l’Estatut de Westminster del 1931 i es va consolidar amb la Declaració de Londres del 1949. Els membres comparteixen l’anglès com a llengua comuna i mantenen llaços històrics amb el Regne Unit, fins al punt que alguns països reconeixen el monarca britànic com a cap d’estat, mentre que altres són repúbliques independents. L'estructura políticament més complexa que ha impulsat la hispanitat, en canvi, ha estat potser el festival de l'OTI, un programa televisiu molt kitsch que es deia 300 millones i algunes reunions de caps d'estat i de govern on no es decideix mai res en termes executius.
Val a dir que aquest tipus d'estructures poden fer girs inesperats. El 1970 es va crear l’Organització Internacional de la Francofonia. Tot i disposar d'una estructura institucional sòlida –amb una secretaria general estable, cimeres bianuals, programes de cooperació i no sé quantes coses més– viu una profunda decadència. Molts països africans ja no en volen saber res, de França: han apostat obertament per les influències russa i xinesa. A l'estructura invertebrada i imaginària de la hispanitat li ha passat alguna cosa semblant a Mèxic. El conflicte es va intensificar quan el president Andrés Manuel López Obrador va instar públicament i formalment a Espanya que demanés perdó pels abusos comesos durant la conquesta d’Amèrica. La presidenta actual, Claudia Sheinbaum, també ha mantingut una postura crítica (i ferma) en relació al passat colonial espanyol i la idea d’hispanitat. Veneçuela també ho ha fet, però per raons diferents.
Per entendre l'espectacle estrany de diumenge passat al passeig de Gràcia cal tornar al cor del nacionalisme espanyol, és a dir, del trauma del 1898. On localitzar-lo? És molt fàcil: en unes estrofes de la lletra oficiosa (però tolerada) de l'himne de l'Espanya franquista. "Gloria a la patria / que supo seguir / por el azul del mar / el caminar del Sol". Que recaragolat, oi? Es tractava de reivindicar un passat imperial sense ni tan sols esmentar-lo. Hi havia potser alguna cosa a ocultar, algun fet ignominiós? No ho sé pas. El que és clar és que ni Espanya, ni Kosovo ni Bòsnia tenen un himne amb lletra. Potser és que quan no hi ha un relat veritablement comú val més callar.
