11/10/2021

Hispanitat

2 min

El patriotisme acostuma a ser una cosa pesada, però el patriotisme espanyol és, objectivament i sens dubte, un dels més carregosos de tots. S'assembla al francès, al qual copia al mateix temps que s'hi oposa, però substituint la grandeur pels cojones com a concepte nuclear d'una certa visió del món. Ho escrivia Unamuno en una carta a Azorín, l'any 1907, i d'aleshores ençà el panorama no ha canviat ni una mica: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad española, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Qui diu la premsa, diu les finances o els poders de l'Estat, des de la Corona fins a la justícia passant per les forces i cossos de seguretat. El patriotisme, o nacionalisme, espanyol té un vessant institucional i un altre de civil, però tots dos se sustenten sobretot en la negació de tot allò que li fa nosa. I què fa nosa al nacionalisme espanyol? Qualsevol forma de diversitat, molt en particular la lingüística i cultural, que és allò que exalta de pitjor manera els patriotes nacionalistes espanyols. Fa poc, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i el director de l'Oficina del Español de la mateixa comunitat, Toni Cantó, han fet noves aportacions al discurs de la negació cultural, a compte del genocidi dels pobles americans a mans dels conqueridors espanyols. Segons Cantó, allò no va ser cap invasió ni cap genocidi, sinó un “alliberament” de “la barbàrie i el canibalisme”. Per a Ayuso, que el papa Francesc hagi demanat perdó pel paper que va tenir l'Església en aquell genocidi és una equivocació que no hauria de cometre “un catòlic que parla espanyol”. Cantó i Ayuso són grotescos, però diuen una cosa fortament arrelada al pensament nacionalista espanyol: la fe (catòlica) i, sobretot, la llengua (el castellà, que ells anomenen espanyol) pressuposen un patriotisme sense fissures. Si parles espanyol i reses com un espanyol (Déu és espanyol), et deus a la seva idea brutal (“cojonuda”, en deia Unamuno) del que és o ha de ser Espanya.

Assistim en els darrers anys a un rearmament d'aquest discurs nacionalista, atiat per la rivalitat entre PP i Vox. Aznar ho va resumir bé: "Espanya és una i no moltes, i no és un estat plurinacional, ni multinivell, ni la mare que els va parir”. El to insultant lliga amb el d'aquell militar a la reserva que no fa gaire considerava que allò que fa falta a Espanya és “afusellar 26 milions de fills de puta”. Lliga també amb l'arenga de Pablo Casado de fa uns dies a la plaça de bous de València, una soflama carregada d'amenaces implícites i explícites contra tothom que no abraci les seves idees sobre Espanya i com ha de ser. Aquest és l'esperit amb el qual treballen, pensant obsessivament en les eleccions de 2023, i això és el que celebren, una vegada més, aquest 12 d'octubre. Hauran d'entendre que no ens vingui de gust unir-nos a una festa en què es brinda furiosament per la nostra desaparició.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats