El 22 de novembre de 1975, Joan Carles va jurar com a rei d’Espanya davant de les Corts franquistes. Va afirmar que el règim de Franco, que havia deixat mig milió de morts, havia tingut "la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936, enmig de tants sacrificis, de tants sofriments, tristos però necessaris, perquè la Pàtria canalitzés novament el seu destí". Joan Carles va parlar de Franco com un d'"home excepcional" i va anunciar que no li tremolaria el pols per fer el que calgués per defensar els principis del Movimiento que acabava de jurar. Ho explica de manera excel·lent Giles Tremlett en la seva interessant biografia de Franco.
Joan Carles tenia 37 anys i va fer tres coses fonamentals: nomenar Adolfo Suárez president del govern el 1976, sancionar la Constitució del 78 i no donar suport als colpistes del 23-F el 81.
Que la dictadura morís amb Franco no era una obvietat. La societat espanyola es debatia entre l’anhel de canvi i el terror de l’extrema dreta i d’ETA. Hi havia por, terror i un record molt fresc de la guerra, la repressió, el silenci i els morts i desapareguts. També estaven fortes les forces vives del règim que es resistien a renunciar als seus privilegis. Si les Corts franquistes es van fer l’harakiri i l’exèrcit va ser modernitzat per Narcís Serra, l’oxigenació del sistema judicial i, en certa manera, de l’administració de l’Estat van quedar pendents.
El rei va quedar constitucionalment i políticament blindat. Es va convertir en infal·lible. La monarquia va actuar com un element d’estabilitat en un país tradicionalment marcat per fractures internes, però sense cap retiment de comptes. Tanmateix, a partir dels anys 2000 es va deteriorar progressivament la seva imatge. Sobretot perquè es va esquerdar el silenci còmplice de la premsa. L’aparició d’escàndols econòmics, les revelacions sobre la seva vida privada i la crisi institucional derivada de la corrupció van erosionar el seu prestigi construït durant la Transició. Un poder poc fiscalitzat i un silenci institucional van acabar sent terreny fèrtil per a la corrupció. L’abdicació el 2014 i el posterior exili del rei a Abu Dhabi el 2020 van tancar el cicle.
No era el primer cop que un monarca espanyol sortia del país. Ja Isabel II n'havia sigut expulsada el 1868 arran de la Revolució de la Gloriosa, que va denunciar el clima de corrupció institucional, manipulació electoral i favoritismes que marcava el seu regnat. Després va ser Alfons XIII qui va marxar el 1931 pel descrèdit general de la monarquia dins d’un sistema polític –la Restauració– marcat per la corrupció estructural, el frau electoral i el caciquisme, que van erosionar progressivament la legitimitat del règim.
Paraula buides
Aquest cop van ser el PSOE d’Alfredo Pérez Rubalcaba i el PP de Rajoy els que van salvar la monarquia amb el relleu de Joan Carles. L’hereu i rei actual ha intentat modernitzar la institució a través de la seva fotogènica primogènita, que abans de rebre educació universitària ha passat pels tres exèrcits. La seva mateixa aportació a la governabilitat del país ha sigut més que discreta, i si el seu pare va actuar a favor de la democràcia l’any 81, Felip VI va ser una força més de la reacció després del referèndum de l’1 d’Octubre. Les seves paraules de concòrdia i unitat d’aquests dies estan gastades per una intervenció molt allunyada de la d’un estadista i pròpia únicament del cap de les forces armades quan ha tingut l’ocasió de demostrar la fibra democràtica. Quan el monarca parla en contra de la crispació no té crèdit per a molts ciutadans de l’Espanya que va més enllà de la capital madrilenya. Felip VI ha tingut en el seu pare el pitjor corrosiu, i per aquesta raó no l’ha convidat als actes públics de commemoració de la reinstauració de la monarquia.
Quan els actes no acompanyen les paraules, és eixorc donar lliçons. Fa cinquanta anys que va morir el dictador i que Espanya és una democràcia parlamentària, però la cultura política ha canviat menys que l’economia o la societat. Aquesta mateixa setmana el Financial Times parlava d’una economia que creix per sobre de la mitjana europea però d'una política que roman encallada en un bloqueig persistent. Segons el diari, el dinamisme econòmic –impulsat pel turisme, la immigració i els fons europeus– contrasta amb un clima polític deteriorat i marcat per la confrontació permanent. El diari destaca que “la política domèstica tòxica continua posant obstacles al camí”, una toxicitat que dificulta tant les reformes estructurals com l’aprovació de pressupostos. La manca de cultura de pacte és tan extrema que, com diu un entrevistat, “se senten molt còmodes sent enemics; quan tinc un enemic, no necessito arguments”, una síntesi contundent de la lògica política actual. En aquest ambient, “els insults polítics sovint eclipsen les idees”, fet que, segons l’article, contribueix a “una manca preocupant de debat sobre polítiques públiques”. El resultat és un país en què la realitat econòmica avança amb força, però la política sembla paralitzada i posa en dubte la sostenibilitat a llarg termini del model de creixement espanyol.
Les celebracions institucionals tenen poca credibilitat quan en la pràctica la monarquia tampoc ha sigut un factor cohesionador.
