La història de l’enèsima nena que no llegia
Remenant entre els prestatges d’infantil i juvenil, ensopego amb un llibre ben intencionat sobre una nena a qui no li agrada llegir. I vet aquí que es troba amb tot de personatges de ficció que s’han perdut i no saben de quin conte són. Però ella no els pot ajudar. Més enllà n’hi ha un altre. Aquest va d’una altra nena a qui tampoc no li agrada llegir i, per tant, no sap d’on prové el seu nom ni què vol dir. I al costat, un altre. Aquest tracta d’un conte que està molt trist perquè el seu propietari —un nen— no se’l llegeix. Totes tres històries s’acaben bé, amb els protagonistes redimits i convertits en devorallibres. Suposo que són llibres que agraden als pares i als mestres. No sé si agradaran gaire als nens no lectors. Em recorden aquell anunci que et parlava dels mals de la cocaïna amb un noi al qual li entrava un cuc llefiscós pel nas. Era tan exagerat que només convencia els convençuts.
Per fer lectors s’han d’oferir bones històries. Històries i punt. Esclar que els nens han d’aprendre a no ser sexistes i a ser solidaris i educats i poc malgastadors d’aigua. Però per quina raó han de ser només els llibres els que els ho ensenyin? Els llibres que els faran lectors són els llibres que —com passa al cine, a les sèries, a les cançons— parlen d’aventures i tenen humor. Històries de nens independents que viuen sols, de nens que resolen misteris, de nens que salven el planeta, de nens inadaptats que al final tenen amics. L’aventura és el viatge. El llibre és el suport. “Llegeix, llegeix, prou de Play”. Ho voldria al revés.
