Dos homes bons

Les males persones són totes molt semblants; les bones ho són cadascuna a la seva manera. Vaig conèixer fa anys dos amics que exercien la bondat com a exigència ètica i com a voluntat de comprensió. Tots dos eren cristians, tots dos eren baixets, i tots dos fumaven, de vegades, aquelles cigarretes terrorífiques i retorçades que s’anomenaven toscans. Fins aquí les similituds.

Un era el periodista Josep Martí Gómez, mort l’any 2022. L’altre era el sacerdot (i periodista) Josep Bigordà, mort aquesta setmana a 97 anys.

Conèixer tipus com aquests il·lumina una mica la vida.

Quan vaig començar a treballar a El Correo Catalán, l’any 1977, Martí i Bigordà eren ja figures de prestigi. Martí Gómez s’havia guanyat la fama com a entrevistador, amb Josep Ramoneda, a les pàgines de Por favor, i escrivia unes cròniques judicials que extreien de cada misèria personal diamants d’humanitat i de bellesa. Bigordà havia emparat, el 1968, l’assemblea fundacional de les Comissions Obreres catalanes a la seva modesta parròquia de Sant Medir.

És difícil fer-se una idea de la discreta facilitat amb què “mossèn Bigordà” encaixava en aquella redacció de pecadors. El Correo Catalán, que havia estat un diari carlista i reaccionari, s’havia transformat durant els anys 60 del segle XX, de la mà d’Andreu Rosselló i Manuel Ibáñez Escofet, en l’artefacte més heterogeni i progressista (dins el possible durant el franquisme) de la premsa barcelonina.

No era un gran diari. Era un diari humà. Hi havia crits, alcohol, cants corals espontanis d’havaneres i una peculiar convivència entre nostàlgics del nazisme, com el pacient subdirector Jesús Ruiz, i radicals de l’esquerra més llunàtica, com, suposo, jo mateix.

Jordi Pujol acabava de comprar El Correo Catalán, i l’època feliç del diari –la de la seu a la Rambla i les matinades en què Raimon apareixia d’improvís per cantar unes cançons– estava condemnada. Però el tumult assembleari es resistia a desaparèixer.

Josep María Huertas Clavería havia marxat a Tele/eXpres. Tanmateix, allà encara hi havia els dibuixos de Miquel Ferreres (avui a l’ARA, encara fidel a l’hàbit d’introduir a les seves vinyetes les caricatures de dos altres històrics de la premsa, Josep Pernau i Josep María Cadena), els editorials de Wilfredo Espina, les cròniques urbanes de Lluís Serra, les denúncies de Jaume Reixach, la informació política d’Albert Rexach i Toni Rodríguez, la feina exhaustiva i exhaustant d’Enric Tintoré, els sarcasmes cultíssims de Joan Anton Benach i les columnes brillants de Joan de Segarra i Josep Martí Gómez.

I entre tot això, un manual d’ètica en forma humana i sempre disponible: Bigordà. Arribava a mitja tarda, seia a taula, es treia l’alçacoll i, sense aixecar mai la veu, se sumava a aquella atmosfera tumultuosa. Crec que, un dia o altre, de la manera més causal, laica i desendreçada, tots vam acabar-nos confessant amb aquest sacerdot que sabia comprendre i aconsellar.

De Martí Gómez vaig intentar aprendre moltes coses, sense gaire èxit (la seva capacitat d’escolta no es podia imitar), tot i que alguna cosa va quedar. La sacralitat de l’off the record i les confidències, per exemple: cap interès periodístic justificava la traïció a un pacte, fos amb un ministre o amb un atracador. Per això les seves fonts li eren fidels fins a la mort. De Bigordà m’hauria agradat copiar la capacitat per distingir, en qualsevol situació, el just de l’injust.

Martí era irònic. Bigordà no ho era mai, però podia semblar-ho per la seva inusual honestedat. Martí era un cristià corrent, ple de dubtes. Bigordà procurava dissimular la seva saviesa teològica i canònica. Martí es podia abandonar a alguns excessos. Bigordà es caracteritzava per la seva exacta mesura.

Els recordo marxant junts ja molt de nit, parlant de les veces coses. Posteriorment, vaig coincidir sovint amb Martí Gómez (vam coincidir com a corresponsals a Londres, vam fer junts un programa de ràdio, vam compartir molts martinis), i en les nostres xerrades sempre apareixia Bigordà, al qual jo havia perdut de vista. 

Vull suposar que a les redaccions actuals continua havent-hi personatges com aquells dos. Tipus o tipes que, fins i tot després de morts, t’acompanyen com ombres tutelars.