Els qui ens dediquem a la docència universitària seguim preguntant-nos quin és l’avantatge competitiu de la persona humana que ensenya respecte d’una amable i gentil intel·ligència artificial, que tot ho abasta. Les nostres cabòries i amnèsies queden àmpliament cobertes per la capacitat superpoderosa d’aquest univers dansaire de milions de dades.
A vegades en parlem amb els estudiants, avesats a complir amb la consigna del professor al peu de la lletra com si fossin una màquina robòtica. A diferència de l’època de Darwin, ja no ens preocupa ser com els simis superiors (ximpanzés, orangutans i companyia, éssers absolutament entranyables en qui reconeixem la nostra manera de fer) sinó una altra cosa que no ens deixa dormir: quina diferència hi ha entre una supercomputadora i nosaltres, pobres mortals de segona categoria?
En aquestes circumstàncies peculiars del món d’avui, ensenyar història de l’educació constitueix una tasca gairebé impossible, perquè la percepció del temps ha canviat molt i perquè els joves no volen estudiar els fets històrics. Ja ho han fet a l’institut i tot ha seguit igual després de l’empollada per a l’examen. Un dia, parlant amb els estudiants, pregunto pel nom dels pares. L’escriuen. Després pel nom dels avis. L’escriuen. Després pel nom dels besavis. Ni idea. Un blanc a les dades s’obre davant seu i els deixa perplexos. Demano que ho pensin a l’inrevés: els seus besnets no recordaran el seu nom. Hauran desaparegut de la memòria familiar. Ja no seran ningú. S’hauran mort del tot.
Proposo convidar a classe uns quants avis. Dos avis i dues àvies dels estudiants del grup es presten voluntaris per a l’experiment. Fem una roda de premsa. Els estudiants formulen preguntes, sempre orientades a fer visibles aquests besavis (els pares dels avis convidats) i la seva generació. Els avis que han vingut són amables, tolerants. Fills i filles de la postguerra. Una de les preguntes que fan els estudiants diu així: “Quin és el millor regal que et van fer els teus pares?” Un dels avis respon que una bicicleta. Un altre diu: “Haver-me donat la vida: aquest fou el millor regal”.
Al treball escrit que vaig demanar després d’aquest dia la majoria dels estudiants van expressar que això que havíem fet no es troba a internet ni ho pot fer el “gat” gpt. Perquè els avis van parlar de l’absència dels pares, des dels quals i pels quals la seva història ha tingut lloc. De sobte, hem sentit unes veus que no coneixíem. La IA ens pot dir com arribar a un restaurant o qui va ser Maria Montessori. I ho diu bé. Parla per donar informació, però no sap que no té veu. Perquè la veu és aquest punt des d’on s’organitza el que ha significat la nostra vida. Sabem d’on venim en reconèixer les veus dels qui són amb nosaltres i sobretot les dels qui han deixat una petja vital. I ara pregunto: com s’ho ha de fer l’educació per rescatar aquesta veu amagada darrere de tanta xerrameca artificial? Potser és aquest el repte que ens espera.
