Illa i Sánchez i la idea de durar
Salvador Illa deu ser un dels productes polítics més exitosos d'això que al PP anomenen sanchisme, una figura que ha passat de les tasques sempre ingrates de la llanterneria de partit a la primeríssima línia política: primer com a ministre de Sanitat, però no un ministre de Sanitat qualsevol (un ministeri en principi poc atractiu, perquè té la majoria de competències transferides), sinó el ministre a qui li va tocar afrontar la pandèmia. I després com a candidat a la presidència de la Generalitat, però tampoc un candidat qualsevol: va ser el candidat socialista que va certificar la pèrdua de la majoria absoluta al Parlament per part del bloc independentista, i la fi, per tant, de l'hegemonia independentista a Catalunya.
Una vegada president de la Generalitat, l'objectiu que Salvador Illa s'ha proposat, més que cap altra cosa, és durar. No la gestió, ni la normalitat institucional, ni el reencontre, ni l'anestèsia de la revolta ciutadana, que també. Durar és el quid de la qüestió. La presidència de la Generalitat és un càrrec sempre sotmès a tensions fortes o molt fortes, però també és un dels càrrecs polítics més importants que existeixen a l'estat espanyol, al seu edifici institucional. Mantenir-lo és una prioritat per als socialistes, que fins ara han tingut dos presidents de la Generalitat, Maragall i Montilla, tots dos breus, amb una legislatura cadascun. Un president de la Generalitat longeu és una font de poder rellevant, i un punt de partida per construir obra de govern, un llegat polític, etc.
Per aconseguir tot això Illa s'inspira evidentment en el president català que més ha durat, i que tampoc era independentista: Jordi Pujol. Una de les primeres coses que va fer Illa en arribar al poder va ser rehabilitar Pujol políticament i institucionalment, al marge del que acabi sortint del judici per l'anomenat cas Pujol, que començarà a l'Audiència Nacional d'aquí a un mes. I ha procurat imitar-lo en tot el que li ha pogut convenir: si Pujol, quan va guanyar les eleccions per primera vegada l'any 1980, va proclamar que ell i Convergència eren “els dels dilluns”, Salvador Illa sembla cercar aquest mateix tarannà per al seu govern. No ho té fàcil, si el Parlament va –com suggereix alguna enquesta– cap a una fragmentació que faria insuficients totes les sumes de partits tradicionals, i en què prendrien cada vegada més força els partits d'extrema dreta com Vox i Aliança Catalana.
L'amic i mentor polític d'Illa, Pedro Sánchez, també té com a objectiu durar en el càrrec. No és només això: per al president espanyol, el sentit del poder és mantenir-lo. Tampoc ho té fàcil, amb el desgast que li procuren la dreta nacionalista ultra de PP i Vox, i també aliats com Junts o Podem. Es dona la paradoxa, però, que el seu principal oponent, Feijóo, du camí de desgastar-se tant o més que ell, i més de pressa, degut sobretot a la seva incompetència i a un PP que cada dia dissimula pitjor les tensions internes. Illa i Sánchez, dos presidents socialistes i un objectiu: no perdre el poder.
