05/01/2013

La il·lusió

2 min

Fa dies que dono voltes al tema de la il·lusió. Jo no sé si és perquè aquesta nit vénen els Reis o perquè els llums de Nadal em posen especialment tova, però el cert és que d'uns dies cap aquí tinc el mateix dubte: fer-se gran vol dir perdre la il·lusió?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Parlo d'aquella il·lusió explosiva, elèctrica, que bloquejava qualsevol possibilitat de pensar o fer res diferent que no estigués relacionat amb el moment o la cosa que tant desitjàvem. Podia ser l'arribada dels tres Reis d'Orient, però també un bon plat de macarrons amb formatge que ens esperava a casa de l'àvia o una sortida especial de cap de setmana amb els amics. Era una il·lusió infantil, completa, sense matisos, innocent, absoluta, sense pros ni contres. Era una il·lusió que ho tenyia tot amb una pàtina excitant i que feia que la resta de coses es fessin petites, petites.

I amb això no dic que els adults no ens il·lusionem, però sí que em fa l'efecte que quan ho fem (que pot ser sovint) ho fem d'una manera més calmada, més pausada, més serena. Tinc la sensació que la nostra és una emoció menys incontrolable, amb menys pulsió; una il·lusió que no arrasa amb tot, que no es converteix en el centre de l'univers durant uns dies o unes hores. És una emoció més racional, que desgasta menys, però també excita menys.

¿Fer-se gran és, doncs, haver de deixar enrere la il·lusió esbojarrada? ¿O és transformar-la en una altra cosa? ¿Hi ha il·lusions més autèntiques que d'altres o simplement tot canvia, com canviem nosaltres cada dia? ¿La intensitat amb què vivim una il·lusió acabarà definint la nostra felicitat? Una part de mi està contenta de viure les coses amb més tranquil·litat i de manera més calmada, però us mentiria si no desitgés, ni que fos per un instant, tornar a creure i il·lusionar-me con una nena petita. Avui especialment.

stats