El meu cunyat i amic, Xavier Sardà, té un Biscúter dels anys cinquanta: un microcotxe creat a la postguerra que, malgrat la seva simplicitat —petit, barat i de consum moderat—, va triomfar molt. I, malgrat tenir més de setanta anys, el cotxet encara funciona la mar de bé.
El secret? Que quan una peça es trenca, el Sardà la substitueix. I si no la troba, la fa fer a mida. Hipotèticament, el Biscúter del meu cunyat podria funcionar eternament. I aquí ve la reflexió: podríem fer el mateix amb el cos humà?
Imaginem que, com els cotxes, poguéssim substituir òrgans avariats per altres de nous: cors, ronyons, fetges, estómacs... Però fabricar òrgans humans funcionals és força més complicat que fer una biela o un diferencial.
La ciència espera que les cèl·lules mare embrionàries que van ser capaces de fabricar tots els nostres òrgans i teixits facin possible algun dia construir aquests recanvis. De moment, però, ens hem de conformar amb els trasplantaments.
Els primers trasplantaments de cor
El primer trasplantament de cor entre humans el va fer el 1967 a Sud-àfrica el doctor Christian Barnard, i va demostrar que trasplantar un cor era biològicament possible. Això li va valer un gran prestigi internacional. Tant és així, que per aquí també va generar admiració i enveja i el doctor Cristóbal Martínez-Bordiú, gendre del general Franco i cap de cirurgia cardíaca de l’Hospital La Paz, de Madrid, va dir: “¡Si lo pueden hacer los africanos, los españoles no vamos a ser menos!”.
Dit i fet. Un trasplantament espanyol de cor seria la gran notícia del règim. Va convèncer un pobre malalt que es deixés trasplantar un cor a canvi d’assegurar-li que, si fallava l’operació, li pagaria les despeses de l’enterrament i tindria cura del futur de la seva família. El director de La Paz va dir als familiars: “Han hecho ustedes por España más de lo que piensan” . Anys després, la família encara reclamava que es complissin aquelles promeses.
"¡La operación ha sido un éxito total!"
El trasplantament es va fer amb tota la pompa mediàtica. Martínez-Bordiú va sortir entusiasmat: “¡La operación ha sido un éxito total!”. Però es veu que el malalt no hi estava d’acord i es va morir al cap de poques hores. El doctor, amb cara de circumstàncies, va tornar a sortir i va dir: “¡Es que era un caso perdido!”. I es va quedar tan ample.
La veritat és que Martínez-Bordiú era un metge molt mediocre, que va arribar on va arribar només perquè estava casat amb la filla del dictador. Algunes males llengües de l’època feien acudits com aquest: “Martínez-Bordiú ha matado a más gente en La Paz que su suegro en la guerra”.
Un èxit de veritat… a Barcelona
El primer trasplantament de cor realment reeixit a Espanya el va fer, el 1984, el doctor Caralps a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. L’operació va ser un èxit tècnic i va obrir la porta a un model pioner de trasplantaments i donacions a Catalunya.
Però continua havent-hi el problema del rebuig. S’està investigant en la construcció de cors artificials mecànics. Avui dia hi ha milers de persones al món amb cors mecànics implantats.
La cosa de moment no està ben resolta, ja que els cors encara pesen molt i porten uns cables que travessen la pell i surten a l’exterior cap a una motxilla amb bateries recarregables que els pacients han de dur sempre al damunt. I és clar: quedar-se sense bateria al mòbil és un problema... però quedar-se sense bateries al cor artificial, marramiau!
Però algun dia solucionarem tots aquests obstacles, i llavors, ves a saber, ¿podrem arribar a ser immortals com el Biscúter del meu cunyat?
