Impostos: la superfície del debat
Avui el debat de fons sobre els impostos ja no és abstractament ideològic sinó que només es pot entendre en relació a contextos concrets. La dreta i l'extrema dreta que controlen la Junta d'Andalusia volen suprimir l'impost de patrimoni a la seva regió perquè no els cal: són receptors nets dels diners dels altres. La dreta i l'extrema dreta que a partir d'ara es faran càrrec del govern d'Itàlia diuen que abaixaran els impostos, en canvi, per poder acabar de seduir les classes mitjanes depauperades –ma anche i terroni– que els han votat. En altres països europeus, aquest tipus d'esquers fiscals obeeixen a circumstàncies diferents que tampoc tenen res a veure amb la contraposició clàssica entre liberalisme i socialisme. Tot això no va d'ideologies, sinó d'aixecar la camisa quan es pot, i val tant per a aquestes disminucions sospitoses de la pressió fiscal en clau populista com pels partidaris d'incrementar-la encara més "als rics" en clau igualment populista. Al final tot és improvisat i, en general, efímer: estem parlant de personatges que no creuen realment en les institucions.
No, tot això no va de fiscalitat. Si Andalusia o Extremadura fossin països independents no només haurien de mantenir l'impost de patrimoni: l'haurien d'apujar i se n'haurien d'inventar un parell de dotzenes més. Per què? En el cas concret d'Extremadura una de cada cinc famílies viuen directament de sous públics, i això sense comptar amb els pensionistes i subsidiats. No hi ha cap lloc a Europa que s'aproximi a aquest percentatge ni per casualitat. Catalunya, en canvi, és la comunitat amb menys treballadors públics de l'Estat; no arriba al 10%. La conclusió de tot plegat és estúpidament òbvia. Però és tot just davall d'aquesta capa superficial dels impostos on apareix el veritable tema. És l'estat. No l'estat espanyol, o el suec, o l'australià. No, no: aquí parlem de l'estat com a idea i, sobretot, com a idea a la qual s'associa de vegades un abast que no sabria si qualificar d'il·limitat o d'indefinit.
Tant els qui proposen apujar els impostos com els qui consideren que és millor reduir-los ho fan en nom d'una determinada manera d'entendre què és l'estat. Les propostes poden ser coherents però també incoherents fins al sarcasme, com en el cas de la Junta. En alguns països escandinaus els impostos eren molt alts però les garanties socials, les prestacions directes o indirectes que se'n derivaven, també. Fantàstic, doncs. En altres, com ara els Estats Units, si caus malalt tens un problema, però amb el que no t'han descomptat del sou pots, si més no idealment, disposar d'una cobertura mèdica privada (insisteixo en l'adverbi idealment). Molt bé, res a dir. Fa només 30 o 40 anys, el que acabem d'explicar era una qüestió prototípicament ideològica: socialdemocràcia versus liberalisme. Ara no. Aquest esquema va naufragar fa temps, i si algú en té algun dubte i pot aparcar mitja horeta els llocs comuns, que miri què voten els suecs.
Avui la contraposició entre socialisme i liberalisme només té sentit en la ment dels qui viuen de potinejar-la per poder subratllar artificialment un conjunt de diferències entre partits que, en realitat, són inexistents. És cert que si hom compara, posem per cas, el programa del PSOE amb el del PP localitzarà zones importants de discrepància; però després, a l'hora d'aplicar-les –és a dir, a l'hora de la veritat– aquestes diferències es dilueixen completament. Els matisos en el tema de la fiscalitat parteixen, en general, de previsibles martingales aritmètiques: t'ho abaixo per aquí i t'ho apujo per allà, però fent veure sempre que ho pagaran "els rics", o fins i tot que no ho pagarà ningú. Tot plegat és més vell que l'anar a peu. Els impostos fan de pantalla al problema de fons: quins han de ser els límits de l'estat al segle XXI. El populisme proporciona la il·lusió d'una flexibilitat política basada en la imaginària auscultació paternalista de la veu del poble: "Ara voleu això? Cap problema!" Però després arriba la realitat en forma de tipus d'interès o de kilowatts hora i s'acaba la festa en sec.
A Unides Podem hi ha aliats explícits de Rússia que culpen l'OTAN de la invasió d'Ucraïna, i al futur govern de Meloni encara més: són fans explícits de Putin. Ni uns són socialistes ni els altres són liberals. Creuen en un estat redemptor i moralista, és a dir, autoritari, que pot entrar a casa de la gent per explicar-los què els ha d'agradar i què no. Els impostos són un tema secundari, la pura superfície d'un debat que n'amaga un altre de profund: el del retrocés generalitzat de la llibertat.
