Inconcebibles prejudicis lingüístics
Afirma Feijóo que “no concep” un Congrés de Diputats en què es facin servir aparells de traducció simultània (“pinganillos”, que serà sens dubte una de les paraules d'aquest curs polític). Haurà de fer-se'n a la idea, perquè sembla que justament això passarà durant el seu propi debat d'investidura, que tot anuncia que serà fallida. Però ara parlem d'una altra cosa: allò que no cap al cap de Feijóo (ho troba inconcebible) és que al Parlament espanyol, allà on resideix la sobirania del poble, es parli una altra llengua que no sigui l'espanyol. Ell mateix, que és bilingüe, ho diu: “Parlo les meves dues llengües, però no puc concebre un Congrés en què”, etc.
En sociolingüística estan ben estudiades les actituds dels individus envers les llengües (els que en són parlants, i els que no en són) en funció del prestigi que perceben en elles. En principi, cap llengua no té cap valor afegit, més enllà del fet de ser (com se sol repetir, de vegades amb mala intenció) eines de comunicació entre les persones. Tampoc no hi ha, o no hi hauria d'haver, jerarquies entre elles, atès que totes (les que tenen més parlants i les que en tenen menys) serveixen a aquest propòsit de ser instruments perquè els humans ens comuniquem.
Però les dinàmiques de poder sí que es tradueixen en percepcions amb relació a les llengües: percepcions errònies, perquè en la majoria dels casos són fruit d'algun tipus de supremacisme. La llengua dels blancs és més valuosa que la dels negres o els indis, la parla dels rics és millor (més rica, precisament) que la dels pobres, etc. Per falses que siguin, són idees que arrelen profundament. El cas del castellà amb relació a les altres llengües oficials de l'estat és justament aquest. Es tracta d'un supremacisme, i d'un supremacisme banal, és a dir, que no es veu a si mateix com a tal supremacisme, sinó com un ordre natural de les coses. D'acord amb aquesta visió, quan parlen de “lengua común” no volen dir exactament això, sinó que volen dir “llengua superior”. Quan Feijóo afirma que “no concep” que el gallec es parli al Congrés, només vol dir que està convençut que el gallec és una llengua inferior al castellà, encara que ell la tingui com a pròpia. El gallec (i l'euskera, i el català) es poden parlar en determinats àmbits —sempre locals—, però a les institucions de govern usarem tan sols la llengua que Feijóo, i tots els que pensen com ell, perceben com a “comuna”. És a dir, superior.
Són prejudicis lingüístics, i desfer prejudicis és difícil. Però no impossible. Les dones no podien votar ni exercir càrrecs públics, els homosexuals no podien ser militars, els migrants no poden entendre ni abraçar la nostra realitat social i cultural. Són prejudicis que han quedat o van quedant impugnats per la realitat, encara que costi un esforç gran, llarg i sostingut. Però allò que en un determinat moment algú va dir que era inconcebible més endavant acaba sent normal. Per això sempre, en tots els moments de la història, hi ha hagut —i hi ha, i hi haurà— reaccionaris i progressistes.
