05/11/2021

Inflació: conflicte polític a la vista

3 min
Billets de dòlar falsificats a un estenedor.

Els preus de l’energia, dels aliments i d’alguns minerals estan pujant amb força i els economistes ens preguntem si estem assistint a un fenomen puntual o si això és el principi d’una llarga inflació com no vèiem des de fa una trentena d’anys.

Per respondre a aquesta pregunta el primer que hem de tenir present és que els fenòmens econòmics no són com els meteorològics: no ens passen, sinó que els construïm. Depenen del que fem i del que deixem de fer, i, per tant, les preguntes rellevants són a qui beneficiaria una inflació prolongada i si aquests estan en condicions de generar-la. Per respondre a aquestes preguntes resulta útil revisar la llarguíssima inflació de la postguerra, la que va tenir lloc entre 1945 i 1980, aproximadament. Normalment considerem que va ser la conseqüència d’una persecució mútua dels preus i dels salaris, però una altra perspectiva de la mateixa realitat –més interessant en aquests moments– ens porta a la relació entre inflació i deute. 

Després de la Primera Guerra Mundial (1914-18), el deute públic dels països industrialitzats venia a ser equivalent –de mitjana– al 70% del seu PIB, una proporció molt alta que s’explica perquè la guerra havia estat molt cara. Per reduir aquell deute, els governs van practicar el que van considerar una política prudent: retallar les despeses per sota dels seus ingressos, i la van executar a costa de generar ressentiment entre les classes populars, a qui no els faltaven raons per qüestionar el sistema polític en un moment en què el sistema soviètic (en procés d’implantació a Rússia i els seus satèl·lits a partir de 1917) gaudia de prestigi. La Gran Depressió, que va començar el 1929, va agreujar les conseqüències polítiques i socials de la fórmula ortodoxa, de manera que quan va acabar la caríssima Segona Guerra Mundial (1939-1945), el consens era que el deute, que ara pujava al 90% del PIB, s’havia d’eixugar d’alguna altra manera.

Un altre consens va acabar de definir el panorama: com que la Gran Depressió semblava haver estat causada pel comportament irresponsable de la banca, es va acordar lligar-la curt en nom de la prudència. A la pràctica, i a través de mecanismes no sempre transparents, això va permetre mantenir durant dècades els tipus d’interès molt baixos. De fet, més baixos que la inflació, de manera que, a la pràctica, els estalviadors van estar perdent patrimoni any rere any a mesura que el poder de compra dels seus títols baixava. A mitjans dels anys 70, el deute públic ja només representava el 20% del PIB, i més de la meitat de la reducció es devia a l’aplicació d’aquest mecanisme aparentment indolor.

Ara ens trobem en una situació similar a aquella. No sortim de cap guerra, però, entre la crisi financera (2008-2014) i el covid, els països industrialitzats deuen de mitjana un 100% del seu PIB; per altra banda, la bombolla immobiliària va posar de manifest un cop més la irresponsabilitat de la banca, de manera que ha tornat a semblar necessari lligar-la curt. En aquest context, em sembla que la temptació de repetir l’experiència de la postguerra pot ser irresistible. En primer lloc, perquè el deute és massa alt per imaginar que seria possible reduir-lo a nivells raonables fins i tot si ens trobéssim en un escenari tranquil. Però és que no ens hi trobem. En primer lloc, perquè la jubilació dels baby boomers gravarà fortament els comptes públics; en segon lloc, perquè la descarbonització serà caríssima. Entre una cosa i l’altra, no semblen moments perquè els governs gastin menys del que ingressen, i, en canvi, els bancs centrals (en el cas de l’euro, el BCE) han après a mantenir artificialment baixos els tipus d’interès. 

En definitiva, per a una sèrie de governs, la temptació de mantenir els tipus d’interès propers a zero (com ho estan fent des de fa anys) mentre els preus van creixent moderadament (diguem que entre el 2% i el 3%) durant alguna dècada pot resultar molt seductora. Quins serien aquests governs? Els més endeutats: els Estats Units, el Regne Unit, el Japó... I els europeus meridionals: França, Itàlia, Espanya, Portugal... Els perjudicats serien els estalviadors, i molt concretament els qui tenen una part del seu patrimoni en fons de pensions.

Ara bé, a diferència de 1945 no tots els estats es troben en la mateixa situació. Concretament, els països germànics i nòrdics estan poc endeutats (per sota del 50% del seu PIB respectiu). Per a ells, més important que eixugar el deute resultarà defensar els interessos dels seus estalviadors, els quals voten massivament.

Fa pocs dies, la governadora del Banc Central Europeu va anunciar que el seu consell d’administració havia considerat que la pujada de preus no semblava permanent i que, per tant, els tipus d’interès es mantindrien al 0%. Probablement, serà l’última vegada que el seu llenguatge asèptic pugui dissimular l’inevitable enfrontament –un altre cop– entre els països del Nord i el dels Sud.

Miquel Puig és economista
stats