Insolència
Dimecres passat es jugava al Congrés el futur immediat de Pedro Sánchez. Era una gran oportunitat per al PP de marcar un pas definitiu cap a l’alternança. Lògicament, a Feijóo li tocava afinar i no va trobar el to. Una vegada més, el ressentiment li va fer perdre el món de vista. I va demostrar les seves limitacions. Què tocava? Aparèixer en escena com el líder amb projecte disposat a assumir la presidència per treure el país de l’atzucac. Amb expressió cursi, podríem dir que havia de fer d’estadista: mostrar uns objectius, una solvència, una seguretat a l’altura d’un moment difícil i davant d’un president acorralat. Què va fer? Una enrabiada de les seves. Un llistat d’acusacions, en què es barrejaven realitats, indicis, falsedats i fabulacions sense cap rigor, amb una retòrica inflamada de demonització de Sánchez, parlant de pressa i gairebé a crits. Ni una idea pròpia, ni una proposta contra la corrupció, ni un perfil d’alternativa, ni un senyal de cap a on s’hauria de reconduir tot plegat. Sánchez delinqüent. Punt i seguit.
Resultat: un alleujament per a Sánchez i l’enèsima constatació dels límits d’un líder del PP que és incapaç de respondre al desconcert del govern amb un relat i unes propostes convincents. Ni una aportació crítica al seguit de mesures proposades pel president Sánchez. I, tanmateix, el PP hauria de tenir experiència: cap partit el guanya en historial de corrupció.
Feijóo va perdre una oportunitat de fer un pas endavant –del soroll a les propostes– i atrapar Sánchez posant-li deures. Res de res. Sánchez va salvar una primera pilota de partit. I Feijóo continua exhibint els seus límits: per a ell el poder no es guanya amb un projecte, amb propostes, generant confiança, sinó amb la destrucció de l’adversari. Se li pot fer llarg. De moment, dimecres, Sánchez va aconseguir una treva, Vox va confirmar que se li ampliava el terreny (Abascal no s’està de parlar i proposar) davant d’un PP que ho aposta tot a la carta de la corrupció, i en l’atmosfera va quedar el dubte de sempre. Com és que el PP segueix aguantant Feijóo, que és un fre fins i tot en una conjuntura favorable? I llavors se sorprenen que la resistència de Sánchez continuï.
L’alternança requereix construir una alternativa. La crisi del PSOE és evident que és una oportunitat per a la dreta. Però si el PP bada i no té una altra arma que la denúncia de la corrupció (tema en el qual no va sobrat d'autoritat moral), es pot trobar atrapat, entre Abascal i l’actual majoria parlamentària, per incapacitat d'aconseguir suports més enllà del seu espai. És cert que el camí de Feijóo és estret: com més estira Vox, més difícil ho té el PP per no perdre el centre. Ara mateix no té disponible l’espai de les antigues alternances. I com més depengui de Vox menys en tindrà. Què vol dir, això? Que necessita un lideratge que li doni un projecte propi i li permeti reconduir la relació amb el PNB i Junts i –en la dinàmica del vot útil– recuperar votants de Vox. L’aposta de Feijóo de dimecres passat va anar en sentit contrari: parapetat en la seva rigidesa, s’allunya d’uns i altres. I costa d'entendre que això agradi als poders econòmics que se suposa que estan prestos a donar-li un cop de mà. Si perd l’or ja només li quedarà la insolència.
