Insurrecció!
Els tres diputats socialistes que van trencar la disciplina de vot per donar suport al dret a decidir de Catalunya ja paguen les conseqüències dels seus actes. Al Parlament, la Marina Geli, en Joan Ignasi Elena i la Núria Ventura han estat canviats de lloc. Se'ls ha confinat a l'última fila del grup, al costat, ai las, dels diputats de Ciutadans. Seuen al costat d'en Cañas, de manera que no és improbable que, entre ple i ple, li puguin preguntar com li va la investigació per corrupció (que espero que no sigui res, per tal que en Cañas pugui seguir dedicant-se, com fins ara, a ser l'assot dels altres corruptes). El fet que na Geli, l'Elena i la Ventura s'asseguin una fila més enrere que la que ocupaven fins ara ha mogut altres poltrones. En Celestino Corbacho, per exemple, que seia al costat d'en Joan Ignasi Elena (fila tres del grup), ara ha passat a ocupar un lloc de la primera fila, al costat dels líders indiscutibles i suprems Montserrat Capdevila, Maurici Lucena i Pere Navarro.
Seure a l'última fila és una degradació a la qual se't sotmetia a l'escola d'abans. Els primers eren els bons; els últims, els dolents. Però a l'última fila sempre hi ha hagut més marro. A l'última fila de l'autocar hom s'hi marejava, però també s'hi magrejava. Aquesta reivindicació de l'alegre perdedor que suposa seure a l'última fila, com Huckleberry Finn, va donar nom a un grup de música irrepetible, com és El Último de la Fila, liderada per en Quimi Portet i en Manolo García. Per cançons tan bèsties com Ya no danzo al son de los tambores, Soy un accidente o Insurrección trobo que val la pena ser, un cop a la vida, l'últim de la fila. Quan la meva filla sigui gran, perquè ara és molt petita, espero que estigui tan orgullosa de mi com el fill de la Marina Geli de la seva mare. La vida (i la política és la vida) no ha de ser res més que això. Aconseguir que els teus fills et considerin "dels bons".
