El juny i el juliol del 2018 se celebrava a la National Mall de Washington D.C., entre el Capitoli i el monument dedicat al primer president americà, el festival Catalonia: tradition and creativity from the Mediterranean, promogut i produït per la conselleria de Cultura però també per l'Smithsonian Folklife Festival. Un any enrere, els preparatius es feien pocs mesos abans del referèndum de l’1 d’Octubre i el nerviosisme de l’ambaixada espanyola als EUA era notori: cartes explicatives, demandes de justificació de partides, intervenció en cada acte públic... Eren temps de moltíssima tensió, com sap el mateix comissari de la Fundació Smithsonian, Michael Atwood Mason (“they are building human towers for democracy”, va escriure), però la celebració del festival va ser impecable. Exhibició de castells, de sardanes, de gegants i capgrossos, d’empreses culturals, d’actuacions musicals, i un llarg etcètera. Però al llarg del recorregut de parades damunt l’herba hi havia els edificis del Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, el Museu Nacional d’Història Natural, el Museu Nacional de l’Aire i l’Espai o el Museu Nacional dels Indis Americans, tots ells (i uns quants més) promoguts per la Fundació Smithsonian, i tots ells objecte ara de revisió discursiva per part de Donald Trump.
El president nord-americà és un home coneixedor de la importància dels símbols: el seu intervencionisme (capriciós i hortera) a la Casa Blanca en dona fe, amb afegits daurats i l'adequació de la gespa als talons d’agulla, o amb la recol·locació dels retrats dels últims presidents a llocs menys visibles. Ara la seva dèria és intervenir en el discurs dels museus de la Smithsonian, una institució d’altíssim prestigi entre els americans i en el món acadèmic i museogràfic internacional, perquè considera que transmeten missatges massa woke. Ha donat ordre perquè se’n revisin tots els continguts, per tal "d'eliminar les narratives divisives o partidistes i restaurar la confiança en les nostres institucions culturals”, la qual cosa va concretar amb un exemple a les xarxes: prou de parlar tant sobre l’esclavitud i sobre la desgràcia dels oprimits. En la mateixa línia d’amenaça de retallades que ha fet a les universitats, si no s’adapten a la seva visió dels Estats Units, ara els museus nacionals s'han de preguntar si no exageren sobre el pecat original del país. I d'això en dependrà el manteniment del 53% del finançament. El problema és que és impossible explicar la Guerra Civil dels Estats Units sense aquest capítol, o l’origen del continent sense una referència àmplia a la nació índia o nativa (i el seu genocidi).
La cosa té a veure també amb la commemoració, l’any que ve, dels 250 anys de la fundació del país, una història que evidentment ha de semblar heroica, plena d’orgull i significativament blanca. Cal “restaurar la veritat i el seny en la història dels Estats Units”, diu l’ordre. És com si el Museu d’Història de Catalunya amagués els apartats que fan referència al colonialisme o a l’esclavitud a Cuba, o bé el col·laboracionisme d’alguns catalans amb Franco. El nostre museu hauria de tenir, encara, un apartat permanent més ampli dedicat a l’1-O, que és tant un element d’orgull com d’il·lusions frustrades, sense cap problema. Exposar èxits i errors, commemorar derrotes i victòries, no només acosta a la veritat sinó que configura l’única manera d’aprendre per millorar. Amagar l’esclavitud americana no és americanisme sinó antiamericanisme: no pots fugir de les teves essències, del que ets, del teu propi procés. Cal exhibir amb orgull, sí, els fracassos i els errors. I sobretot, també, les minories. Però això últim ja no és cosa d’història sinó de sentit democràtic i de respecte als drets i a la veu dels col·lectius, com a la Smithsonian saben perfectament.
S’acosta l’11 de setembre (derrota catalana i tragèdia americana) i en aquesta època el president del Parlament de Catalunya projecta la instal·lació d’un gran pal de bandera vora la seu institucional. L’avantatge de viure en un país amb tanta història ens vacuna sobre moltes ximpleries: l’edifici va ser arsenal de la vergonyosa Ciutadella militar després del 1714, però després va ser caserna, residència reial, museu d’art, seu del Parlament republicà i autonòmic i també escenari de la declaració d’independència del 2017. Cap d’aquests capítols no s’explica sense l’altre. El següent dependrà, entre moltes altres coses, de la nostra memòria. De tota.
