11/12/2021

‘Ismes’ que ens polaritzen

2 min

Treballar de lingüista en un mitjà et fa especialment sensible a l’ús i abús de certes paraules. N’hi ha que apel·len a la raó, que fan reflexionar i ajuden a entendre els fets, les persones o les accions. D’altres, apel·len a les passions i serveixen per fer més extrems el rebuig o l’adhesió. S’ha dit, i és cert, que tota guerra ve precedida d’una pau aparent en què les paraules ja són armes que fereixen i deshumanitzen tot el que es percep com a amenaça i concentra odi. Les dretes extremes i tot el seu entorn en donen mostres tan transparents que té poc interès analitzar-les. Sí que en té, en canvi, detectar aquest verí quan s’infiltra en el lèxic dels que ens volem considerar moderats, racionals i progressistes, dels que voldríem ser, i hauríem de ser, un baluard contra la polarització.

De vegades sembla que creguem que la duresa de les paraules, la seva radicalitat condemnatòria, sense matisos, és una arma efectiva per erradicar el mal. N’és el paradigma l’ús i abús de terrorisme, un terme desinformatiu, tòxic, que tenyeix amb tinta negra totes les violències polítiques contra els estats, i fa impossible distingir què tenen de resposta desesperada a cruels i arbitraris abusos de poder. Perquè aquest és l’objectiu dels ismes de què avui parlo: ficar en un mateix sac opac la complexitat i estalviar-nos l’esforç de comprendre què hi ha d’humà en “el monstre”: quines misèries i pors expliquen posicions que, alegrement, titllem de feixisme o nazisme. Els nodrim amb la creença que intentar entendre ja és una concessió, ja és feblesa o connivència. I, com passa a La pell freda, com més monstres matem més en surten. Són ismes amb què massa sovint el teòric informador ruixa preventivament drames humans quan no té temps ni eines per investigar-los.

M’aturaré avui en un que està en clara expansió: negacionisme. Nascut a l’ombra de l’Holocaust i ja polèmic en el seu sentit més propi, avui fem servir aquest isme per estigmatitzar opinions que, al nostre parer, neguen fets empíricament demostrats i que és crucial acceptar per respectar dols, prevenir catàstrofes o avançar socialment. L’intent de fer-ne un delicte entra en conflicte amb la llibertat d’expressió, un dret civil que cal defensar, sobretot -perquè és quan més perilla-, per a aquelles opinions que una majoria considerem detestables. Avui l’apliquem, per exemple, als que qüestionen el canvi climàtic o l’efectivitat de les vacunes. I la seva tinta negra, altra vegada, fica al mateix sac mentides, disbarats, fanatismes, matisos i valuosos punts de vista. Abans que l’ús d’aquest isme esdevingui abús, tinguem clar que sacralitzar les “veritats oficials” és tan irracional com veure-hi sempre una conspiració. Farem molt bé de rebatre frontalment tot el que nega fets que considerem provats, però és un error desestimar-ho preventivament només perquè contradiu “el que diu la ciència”. I tornaríem directament a l’Edat Mitjana, carregats amb el nostre progressisme, si impedíssim expressar-ho o castiguéssim a qui ho expressa.