La Izaskun té un pla / L'altre Gabilondo
La Izaskun té un pla
Vivim en un país fantàstic on encara s’ha de lluitar per ensenyar en català a l’escola, on s’està treballant per un Pacte Nacional per la Llengua i on s’acaba de presentar un Pla Nacional del Llibre i la Lectura. Més enllà de l’ús excessiu de l’adjectiu nacional a tort i a dret, que denota més complexos que reivindicació, aquests tres fets que s’encavalquen assenyalen les xacres de la Catalunya actual. Pactes i plans. I així anem. Mentre esperem que Junts se sumi a una resposta digna a l’obligatorietat del 25% de castellà a les aules, mentre desitgem que el pacte per la llengua proposi solucions eficients més enllà del diagnòstic precís, posem les esperances en aquest “Llegim!” imperatiu, amb signe d’exclamació incorporat. Tant de bo que esdevingui una realitat i que aquest treball mancomunat entre els departaments de Cultura i d’Educació serveixi perquè els nens i nenes alcin els ulls de la pantalla i llegeixin molt més del que fan. Enllaminir amb bones històries. Posar-les a l’abast. “Llegir és viure molt més i molt millor”, deia l’Emili Teixidor.
Si el pla de lectura l’han ordit Montse Ayats i Izaskun Arretxe, estem en bones mans. Tenen idees, coneixement absolut del sector i toquen de peus a terra. Vaig conèixer Izaskun Arretxe a la redacció de l’ARA, la matinada excitant que esperàvem tenir a les mans el primer exemplar del diari de la nostra història. Anys més tard, ens vam retrobar en un festival de la literatura catalana que des de l’Institut Ramon Llull van muntar al Quebec. Entre hotels, cafès i sales d’espera d’aeroports, t’adonaves de la sort que havíem tingut que aquella editora amb olfacte per als bons llibres hagués passat a manar i a ordenar el sector públic. Quan la van nomenar directora de la Institució de les Lletres Catalanes vaig brindar. En menys d’un any ha fet la feina d’una legislatura. Ben poques vegades passa que un càrrec públic escau tant a una persona.
L’altre Gabilondo
L’Espanya democràtica es va fer gran acompanyada d’una veu. Iñaki Gabilondo, des de la plataforma líder de la SER, es va convertir en el referent del pensament decent i la mirada oberta que predicava, pel cap baix, per a la meitat de l’Estat. Fugia de les mentides oficials, tendia a buscar la veritat i l’explicava amb honestedat. Beneït el periodisme que, des de la bona fe, aspira a una societat més justa on qualsevol mena de tripijoc sigui destapat, esbombat i denunciat. Amb els anys, va aprendre que l’ofici de descriure la realitat sempre és menys romàntic del que semblava i que no sempre guanyen els bons. Ens va fer entendre que, tal com està muntada la societat, hi ha causes destinades a la derrota i que, a tot estirar, els quedarà –com deia ell– “el derecho a pataleo”. Davant un pensament polític que s’imposa per damunt de la veritat, ens queda el dret a expressar descontentament i indignació. Iñaki Gabilondo té un germà que, fins abans-d'ahir, també gaudia d’un gran prestigi. Tota una carrera de catedràtic de filosofia a la Universidad Autónoma de Madrid que li va servir per saltar a la política i arribar a ser ministre d’Educació del govern de Zapatero. Ángel Gabilondo era tot enteniment i bones paraules. Home de poc soroll i escasses polèmiques, ara fa un any que el PSOE el va premiar nomenant-lo Defensor del Poble. Al càrrec hi va arribar per un acord, un dels pocs pactes d’alta volada, que van segellar PSOE i PP. Com a Defensor del Poble ara li ha tocat investigar l’actuació del CNI en el Catalangate i, per a decepció dels qui busquem destapar els podrimeners i que es faci justícia, el seu informe de vuit pàgines és una vergonya absoluta. El seu aval al CNI i al paper de les clavegueres de l’Estat és una burla a la recerca de la veritat. El Defensor del Poble no s’ha posat al costat del poble. Acríticament, ha salvat el cul als dos partits del poder que el van nomenar. Un home agraït. Un venut.
