Luther King, la independència catalana i Twitter

Les persones tendim a creure en el que coincideix i referma les nostres conviccions

Per què funcionen les mentides a internet? Hi ha un vell teorema sociològic –el teorema de Thomas– que afirma que “si una situació és definida com a real, ho és en les seves conseqüències”. La veritat no és, doncs, tan important en l'orientació de la conducta de les persones com ho és la versemblança: que una situació sigui interpretada, per la seva aparença, com a veritat.

Entre els molts factors que poden atribuir versemblança a una situació destaca el que la recerca en psicologia social ha anomenat 'biaix confirmatori'. Es tracta de donar per vàlida aquella informació que confirma o encaixa en el conjunt de creences prèvies de l’individu. Les persones tendim a creure en el que coincideix i referma les nostres conviccions, i també a no acceptar el que les contradiu.

Les 'fake news' tenen èxit –a internet i fora– quan s’incrusten en creences prèvies de manera congruent. En aquest sentit, l’anomenada postveritat –la distorsió deliberada de la informació orientada al modelatge de l’opinió pública– no constitueix una innovació gaire important en aquesta nova època de la comunicació massiva. El que sí que és nou és la capacitat descriptiva que avui tenim d’aquests fenòmens.

Difusió i viralització en xarxes socials. Una diversitat de mitjans, TV3 inclosa, es van fer ressò el 14 de setembre d’una informació inicialment difosa per 'El Confidencial' que afirmava que l’Institut Martin Luther King Jr. dels EUA havia demanat al president Torra que deixés d’utilitzar la seva figura en els seus discursos. Més tard el mateix dia, Clayborne Carson, director de l'institut, desmentia la informació a través del seu blog i corregia el periodista d’'El Confidencial'. La polèmica va saltar immediatament a Twitter, on milers d’usuaris van difondre la informació inicial i les desintoxicacions posteriors.

Aplicant una sèrie de tècniques d’anàlisi de 'big data' a la conversa de Twitter ens és possible entendre una mica millor el fenomen en la seva complexitat. La següent xarxa recull 27.648 actors –usuaris que hi han participat– i 76.815 connexions –mencions, bàsicament retuits–establertes entre ells. Cada actor està connectat a una mitjana de 3,1 actors més, fet que implica que en la xarxa només s’hi donen el 0,01% de les connexions possibles. La densitat relacional de la xarxa és, doncs, molt baixa.

L’aplicació de l’algoritme Louvain Multinivell de detecció comunitària en xarxes –utilitzat tant en investigacions sociològiques com computacionals o biomèdiques, i que permet l’anàlisi de xarxes massives a diferents resolucions– ens ha permès identificar i distingir, amb colors, cinc debats que representen fluxos comunicatius diferenciats.

En la comunitat verda que podem observar al gràfic (41,66% dels actors de la xarxa) hi destaquen l’economista Sala i Martín, el president Torra i Clayborne Carson. Els continguts que s’hi comparteixen desmenteixen la informació inicial i es fan ressò del comunicat al blog de Carson.

Les comunitats taronja (18,01%) i blava (7,96%) les lideren personalitats com Jordi Cañas o Cristian Escribano, per una banda, i periodistes d’'El Confidencial' com Juan Soto Ivars o Rafael Méndez, per l’altra. S’hi difon la informació inicial i la resposta del mateix mitjà a les acusacions de fabricació de notícies falses.

En una posició intermèdia, les comunitats lila (24,89%) i grisa (7,48%) les lideren usuaris com 'El Confidencial', Josep Borrell, Miquel Iceta o Inés Arrimadas, tots ells difusors de la informació inicial, que són fortament criticats per usuaris com Toni Soler, Rafael Pous o Joe Brew, prominents tot i que no protagonistes. Es tracta de comunitats exogàmiques, és a dir, en què gent que pensa diferent s’hi congrega per discutir. Són les úniques finestres a la diferència ideològica en la xarxa.

Influir en l’era de les xarxes. La conversa analitzada és un bon exemple de com les xarxes socials es poden convertir tant en compartiments estancs (les comunitats verda, taronja i blava) com en espais dialògics i eventualment dialèctics (les comunitats lila i grisa). Les oportunitats d’establir connexions amb persones que pensen i actuen diferent són abundants. Tanmateix, les lògiques socials i els biaixos comunicatius més bàsics sovint ens aboquen a l’endogàmia.

La polarització observada implica una duplicitat en l’espai comunicatiu català que facilita la difusió d’informacions falses i nega 'de facto' el dret a rèplica. Bona part dels participants en la conversa formen part de comunitats impermeabilitzades a la diferència ideològica. Fer-les permeables mitjançant el debat i les interpel·lacions estratègiques –més enllà de les crítiques i demandes de rectificació als seus líders comunitaris– és imperatiu per a qualsevol que hi pretengui influir i estigui disposat a ser també influït.

Més continguts de